|
"Es un grandísimo escritor, uno de los que
más me gusta y tengo sus dos últimos libros de relatos para leer en
pequeñas dosis, cuando lo necesito, como si fuesen vitaminas. Son cuentos
que te hacen reír pero tienen un transfondo tremendo, es un humor lleno de
hondura. Como decía Freud, el humor es la máscara de la desesperación, y
Quim Monzó es el mejor ejemplo de eso. El suyo es un humor sarcástico. En
sus cuentos notas el latir de la vida."
Luis Landero a Gonzalo de
Pedro, Época, Madrid
|
|
Lo cándido y lo
grotesco
Todo puede ocurrir en el mejor de los
mundos que nos presenta Quim Monzó, desde la boda de un hermano ya
muerto hasta el linchamiento de un automovilista que ha atropellado a
una mujer, pasando por la más que posible prostitución de una madre,
la conservación de un recién nacido en el frigorífico, la duda
metódica que surge en un policía a lo largo de su primer día de
servicio o, resumiendo, la aparición de un grupo de escultores que
modelan al cliente en función de sus bustos. En el ínterin, entre
niños francos y despiadados, matrimonios absurdamente idílicos y
familias enteras contagiadas por el cáncer, un poeta catalán
obsesionado con el Nobel decidirá si en su metamorfosis debe
desprenderse del frac o de su altura.
"Todo resulta óptimo en el mejor de los
mundos", repetía con ingenua cantinela el Cándido de Voltaire.
Todo es mentira, le replicó Quim Monzó al acabar el milenio,
cuando recopiló con ese título sus artículos en prensa. Mixtificación
de ambas sentencias, primera propuesta del narrador catalán tras sus
imprescindibles Ochenta y seis cuentos, El mejor de los
mundos supone una agudización de la tendencia a la farsa del
autor, tamizada por cierta recuperación de la memoria y por un punto
de fuga surrealista que lo sitúa, más allá de la ironía, en la
tradición volteriana del relato filosófico. Lírico y a la vez
grotesco, un punto Kafka y otro Valle-Inclán con su doble ración de
maestría narrativa, el nuevo libro de Monzó, vertido al castellano por
él mismo, es un tragicómico fresco cotidiano donde la violencia, la
crueldad y la ternura se abrazan hasta dejar al lector ceñudo y
emocionado a un tiempo. Alternando edenes perversos con vidas y
muertes sin sentido, Monzó ofrece trece relatos atravesados por una
espléndida novela corta; en los siete primeros centra su foco
sarcástico en la familia, el trabajo y los amigos; en los seis últimos
indaga en la perplejidad del individuo que choca con su entorno, y, en
"Ante el rey de Suecia", protagonizada por un patético candidato al
Nobel, dignifica una fábula sobre el enanismo para, al final,
cuestionarse la estatura moral de una sociedad que se cree, cándida,
en el mejor de los mundos.
Ricard Ruiz Garzón, QUÉ LEER,
Barcelona
:
Impecable
Ara ja es pot observar amb claredat: la
feina de revisió i neteja que Quim Monzó (Barcelona, 1952) va fer a
Vuitanta-sis contes representa un punt i a part significatiu,
una meditada vetlla d'armes abans d'emprendre un viatge tenebrós cap a
les desolades fronteres d'un territori hostil. Qualsevol dels gestos
frenètics, qualsevol de les maniobres aparentment inexplicables de
cada un dels personatges d'El millor dels mons s'ha
d'entendre com una reacció de defensa estèril o de voluntariosa
renúncia davant dels aspectes ridículs o sinistres de la rutina o la
bogeria ambiental, davant de la certesa o l'amenaça de l'enfermetat o
la mort. Un dels personatges de "Tot rentant els plats" (un prodigi de
teatralitat narrativa on el narrador fa i desfà, dubta i assaja sense
simular el rerefons escènic) es pren al peu de la lletra unes paraules
protocolàries i, al terrorífic "La vida perdurable", no hi ha ningú
que s'escapi de l'epidèmia de càncer que envaeix la ciutat. Però a
pesar de l'allau d'infortunis i adversitats, a pesar de les crueltats
i les travessies infernals que han d'assumir, no deixa d'impressionar
la força o la innocència amb què la majoria dels protagonistes
d'aquests contes, amb un esmolat instint de supervivència, s'inclinen
per manifestar una tonificant passió vital. Entre l'espasa de la
tragèdia i la paret de l'humor negre més seriós, presoners d'un
laberint asfixiant a la manera de càstig desraonat, els personatges d'El
millor dels mons només aconsegueixen una espècie de recer
emprenent una fuga enrere, cap el refugi de la memòria, com si es
volgués abolir l'existència del món real. Aleshores la crispació
exaltada del present es transforma en la pausada i silenciosa
nostàlgia pel paisatge de la infantesa, i no pot ser casual que en
quasi la meitat dels contes Monzó opti pel narrador en primera persona
i es tingui la sensació que es dilueix la pantalla fictícia de la
convenció narrativa: un dolor glacial recorre les pàgines on el
protagonista de "Vacances d'estiu" ensenya al seu fill mort abans de
néixer els racons i els jocs perduts del passat, i un vel amargant de
desil·lusió envolta la memòria a "El nen que s'havia de morir".
El nucli central d'El millor dels mons
es troba a la nouvelle "Davant del rei de Suècia", una
història fantasmagòrica sobre un poeta obsessionat per rebre el premi
Nobel i que mescla amb mestria la senzillesa, la linealitat i la
lleugeresa amb un sistema de lleis obscures i trasbalsadores, unes
senyals i unes marques de caràcter hermètic que, gràcies a la precisa
alquímia verbal de Monzó, accentuen la intensa fluïdesa de la trama:
el goig de l'entreteniment conviu feliçment amb la severa bellesa de
l'enigma, i un malestar indefinible es clava com una estella en l'ànim
del lector. La solitud de les parelles i els conflictes familiars són
les dues línies temàtiques que orienten el rumb dels contes de la
primera part, un sector on la mirada freda i quasi científica sobre
els desastres sentimentals troba un correlat formal idoni en
l'exhibició de finals oberts com un forat negre i partidaris d'una
anguniosa ambigüitat: no hi ha cap desenllaç clàssic, tot resulta
conjectural, i el lector és l'encarregat de resoldre el misteri i
tancar el cercle de la trama des del somni, la vigília o el deliri.
Els nexes dels contes de la tercera part, en canvi, exploren la banda
oposada, i els protagonistes són uns individus solitaris i sense
companyia, sotmesos al vendaval d'unes obsessions tan violentes i
ferotges com les que aniquilen els personatges de Virgilio Piñera. Com
una condemna, només obtenen el cop sec i rotund d'un final tancat.
Tant en els uns com en els altres, el lector es troba xipollejant en
un corrent subterrani de tristesa continguda que travessa els dominis
de l'horror, un embassament d'aigua putrefacta habitat per uns
patètics morts vivents. La seguretat amb què narra Quim Monzó, la
maniàtica precisió descriptiva, la tensió lingüística, la mirada
adulta, el respecte al lector, tot, absolutament tot, fa d'El
millor dels mons un llibre impecable.
Ponç Puigdevall, EL PAÍS,
Barcelona
:
Genoma
Puede que no sea más que una artimaña para
levantar la maltrecha moral de los poetas, pero suele decirse que las
intuiciones poéticas coinciden muchas veces con los hallazgos de las
investigaciones científicas. Tal vez por eso sabemos que un autor como
Kafka era consciente por anticipado de que el mapa genético de un ser
humano no era mucho más complejo que el de un insecto. Consciencia
similar parece ser la de Quim Monzó (Barcelona, 1952), que publica
El millor dels mons (Quaderns Crema), un conjunto de relatos a
medio camino entre la rutina y la tragedia, en los que el humor negro
—marca de la casa: forma parte del tópico— no es a veces más que
tristeza reprimida, eso que nuestros abuelos llamaban congoja. Serán
los años. En el mejor de los mundos posibles —que es sólo el mejor de
los probables— convive una familia asolada por el cáncer ("La vida
perdurable") con, por ejemplo, un hombre linchado, para más inri,
después de un "siniestro" ("L'accident"). Entre parejas y familias que
se disgregan juntas y hombres que se desintegran solos, una novela
corta ocupa el centro de esta última entrega de Monzó, "Davant del rei
de Suècia", protagonizada por un escritor catalán obsesionado por
conseguir el Nobel. La historia, patética y desternillante, es decir,
humana, evita cualquier lectura en clave. El protagonista, descuiden,
no es ni Baltasar Porcel ni Pere Gimferrer, los candidatos siempre
repetidos, sino el imaginario Amargós. Su discurso, el relato, es
genial, o sea, cosa de genes. Una propuesta: el Nobel de Medicina para
Quim Monzó.
Javier Rodríguez Marcos, ABC,
Madrid
:
En la flor de la vida
Des que Mercè Rodoreda va penjar a
Mirall trencat una adolescent dalt d'un llorer migpartit pel
llamp fins a dessagnar-la, la literatura catalana no s'havia tornat a
aventurar en l'inquietant paratge de la mort i l'horror infantil o
juvenil. No, no som davant d'una raresa, o d'una idiosincràsia
malaltissa de la ment de Quim Monzó la que ara se'ns proposa amb
sorprenent impertinència. El millor dels mons és un llibre
poblat de nens morts, torturats i torturadors, d'angoixa i d'horror
menor d'edat, de cadàvers encaixonats dins de taüts blancs, de nois
morts en la flor de l'edat. És una temàtica neguitosa i poc comercial,
que furga, en la direcció d'una de les grans preguntes de la
modernitat: ¿on és la innocència perduda? ¿Per què no pot ser tot el
que volíem? ¿On enterrem, com ens desfem de les nostres il·lusions
mortes i deixem de plorar-les d'una vegada per totes?
Com en el cas de Rodoreda, Monzó penja els
seus nens sense vida de les branques d'aquest gran llorer anomenat
literatura, o si es vol, ficció. Els contes de Monzó, que só n sempre
metaficció, com va recordar un dia Manel Ollé, parlen discretament del
que sembla que no parlen, són faules morals on la versemblança és
mínima, però on el dibuix de l'ànima humana llueix autèntic, complet i
sense concessions. Ja des del títol, que evoca alhora la coneguda
frase "vivim en el millor dels mons possibles" i el Càndid o
l'optimisme, de Voltaire, Monzó assenyala el problema de la
nostra aproximació a la realitat. Sí, aquest és indiscutiblement el
millor dels mons perquè no n'hi ha cap altre, però el que anomenem "la
realitat" només és la nostra mirada, la vida que nosaltres veiem a
través de la ment, la societat i la cultura.
Veiem les coses a través de les passions "altes
i baixes" de les pulsions, els somnis i els ideals, però també de la
cultura, entesa com tot el que hi ha entre Plató i la Coca-cola, de la
literatura. En els llibres de Monzó hi ha molta, moltíssima literatura
perquè els llibres són una part importantíssima de la seva vida. En
aquest sentit, podríem que Monzó és l'anti-Gimferrer i també l'anti-Perucho,
perquè per a ell la lectura no és erudició arrogant, ni un paraigua
protector contra la vida, tan sols és una activitat satisfactòria, com
ho és el sexe o la bona taula. La literatura amagada en les pàgines d'El
millor dels mons és tan biogràfica com els carrers de Barcelona
que s'identifiquen al llibre. No és per tant una casualitat que sigui
un escriptor el protagonista de "Davant del rei de Suècia", una
nouvelle de cent pàgines que hi ha en el cor del llibre. Amargós,
un escriptor que recorda amb el seu nom el gust amarg de les fulles
del llorer, amb què es coronen escriptors i llibres, el sabor d'un
professió feta de paraules.
Com en el Càndid, de Voltaire,
Monzó ens presenta, absurda i paradoxal, la vida d'uns pobres
infeliços, fins i tot en el cas de "Dos rams de roses", història del
malson de la felicitat grisa i avorrida. La tragèdia és sorda, la de
cada dia; la vida llisca amarga i còmica, espurnejant i fada, amb
moments de satisfacció i molt d'avorriment. La vida mostra amb força
la seva duresa però sense caure mai en el patetisme ni l'exageració.
Com passa en el Càndid, hi ha un personatge que és fill de
puta, hi ha pallisses desmesurades, morts gratuïtes, malalties
hereditàries i de fàcil transmissió, escenes d'altruisme i de sadisme,
d'engany, un país meravellós on tot és útil i alhora agradable. Hi ha
també la represa de la qüestió, el concepte de "raó suficient" a
través d'una referència al Bosc sagrat, de T. S. Eliot, que
es recull en una cita de Raymond Queneau. Ni Voltaire ni Monzó creuen
que el millor del món és l'harmonia preestablerta i sí, en canvi, que
és ben estrany l'arbre de la genealogia i que el clos familiar, les
relacions entre generacions i sexes és el gran àmbit d'interès de la
narrativa contemporània.
Monzó s'ha abocat en aquest llibre a
recercar la nostra gènesi familiar. Riu amunt com el tenaç salmó, s'ha
capbussat en les aigües gelades de la nostra cultura més antiga i
popular, en líquids tèrbols de la psicologia humana. Hi ha trobat la
literatura infantil i popular, poblada d'ogres i nens devorats, de
malsons infantils. Qui llegeixi "La venedora de mistos" s'adonarà que
el càstig del pobre personatge de la nena desvalguda no és tant el
fred com estar condemnada a protagonitzar la història, com Tàntal,
durant tota la eternitat. I que, de la mateixa manera que entre
esposos, les relacions de violència i crueltat són tan generalitzades
com les d'amor, entre nens i adults també. Els contes reprenen el tema
tradicional dels nens morts, abandonats o simplement maltractats. De
nens víctimes i nens botxins. El seu no és un llibre de denúncia sinó
un conjunt d'històries sobre un malson d'arrel històrica. Estem
parlant d'un interès que comparteix no només amb Rodoreda, sinó amb
Mahler i la seva Cançó dels nens morts, de Dickens i els seus
personatges expòsits, de Henry James i Un altre pas de rosca,
d'Edward Gorey i l'obra Amphigorey. Sí, el passat de la
nostra cultura també està basat en l'infanticidi, com recorda en la
nostra cultura Herodes. No cal anar a la Xina per recordar
l'assassinat de nenes, ni tampoc recordar la croada de nens que es va
organitzar a principis de XIII i que va acabar amb l'extermini de
l'exèrcit infantil com explica Marcel Schwob en el seu llibre La
creuada dels nens. Potser només cal fixar-se en una inquietant
pregunta que va escriure Borges per cloure el pròleg d'aquest llibre:
"¿Lo patético no suele surgir de las circunstancias menudas?". Com
Zazie, el personatge de Queneau, es pot respondre a la pregunta de "¿I
què has fet?" amb un "M'he fet gran".
Sexe i horror
Un dels aspectes més destacables és la
reaparició de sexe i violència com no els trobàvem des de L'udol
del griso al caire de les clavegueres. Escrits amb una bellesa
brillant i metàl·lica, amb la sonoritat del platí, els nous contes
parlen molt de sexe. Però gairebé mai no és un sexe agradós. És un
sexe sàdic, agressiu, que s'ha convertit en un símptoma per
descarregar l'angoixa. Absolutament magistral esdevé la referència a
Kant i a la identificació de la masturbació amb el fet de treure'ns la
ronya amb sabó. Ni el paradís del sexe és possible, perquè de fet, ja
vivim en el millor dels mons.
Jordi Galves, AVUI, Barcelona
:
Humour noir
Le titre du Meilleur des mondes
(El millor dels mons, 2001) ne se réfère pas à l'utopie
eugéniste et totalitaire d'Aldous Huxley (Brave New World,
1932, traduit chez Plon en 1933). Non, il ne s'agit pas chez Quim
Monzó de science-fiction, ni de dénoncer la perversion du savoir au
service d'une oligarchie. Si référence il y a, c'est, sarcastiquement,
à la philosophie de Leibniz selon qui «tout va pour le mieux dans le
meilleur des mondes possibles», axiome que Voltaire a pris maintes
fois comme cible, et que le professeur Pangloss s'efforçait
d'inculquer au jeune Candide. Le recueil de Monzó est un hybride de
voltairianisme et d'humour noir, très noir. Il compte treize nouvelles
assez courtes, situées à Barcelone et dans les environs, séparées par
une sorte de petit roman. La première nouvelle, «Mon frère» donne le
la: dans une famille pauvre, le frère du narrateur s'effondre mort en
plein repas, sans que rien n'ait laissé prévoir la catastrophe. La
famille réagit par la dénégation: «Il a trop bu.» On va l'allonger
dans la chambre pour qu'il cuve, on le déshabille, on lui enfile son
pyjama. Le lendemain, l'aîné emmène son cadet au lycée en soutenant et
manipulant le corps inerte. La macabre supercherie dure longtemps.
Dans la nouvelle «Maman», un garçonnet se fait traiter de «fils de
pute» par un condisciple, et prend l'insulte au pied de la lettre,
fantasmant sur la conduite de sa mère comme prostituée. Monzó va plus
loin dans l'horreur: à huit mois de grossesse, une femme apprend que
son fœtus est mort. L'accoucheur conseille d'attendre la délivrance
naturelle plutôt que de risquer une césarienne. Ils acceptent. Un mois
plus tard, le père doit porter à l'Hospital Clínic, pour autopsie, le
petit cadavre congelé. En taxi et dans un sac du Corte Inglés, pour ne
pas attirer l'attention. Toutes les nouvelles sont contées sur un ton
neutre, évitant le vibrato, testant des stratégies narratives variées.
Il y en a de moins sinistres, mais pas de drôles, mis à part le petit
roman intitulé «Devant le roi de Suède». Le héros en est un grand
poète Catalan vieillissant, régulièrement proposé pour le Nobel de
littérature. A chaque fois, il fait retailler son frac mais le prix va
en fin de compte à un Américain; et il se répète que le Nobel de
l'Occitan Mistral fut un cas unique. Eh bien, Amargós aura son Nobel!
Jean-Charles Gateau, LE TEMPS, Genève
:
Muerte súbita
"El meu germà" es un cuento de Navidad terrible que Quim Monzó publicó
en el volumen El millor dels mons. La familia se encuentra
reunida en torno a la mesa, sin previo aviso, uno de los hijos se
desploma sobre la fuente de barquillos y turrones. La situación es tan
inesperada que los padres y el hermano no reaccionan y siguen actuando
como si nada. El hermano levanta
ligeramente el torso del muerto y le pasa la servilleta por los
labios. "Era un moment de tràmit --escribe Monzó--. Perquè, de seguida
que volguéssim, podríem tornar enrere: qualsevol dels tres --el pare,
la mare o jo-- podia esclatar a plorar i proclamar als altres dos la
veritat evident". Nada de eso sucede. El hermano se sacrifica para
fingir que Toni sigue con vida, lo acuesta como si estuviera un poco
bebido y no lo desampara hasta la muerte de los padres (el lector
sospecha que está disecado). Como todos los últimos cuentos de Monzó,
"El meu germà" se puede leer como una alegoría sobre la corrupción de
las relaciones sociales y la creación de una fantasía amable, pero
falsa, que sustituye la vida real.
Mañana en la batalla piensa en mí de Javier Marías empieza con
un episodio que en cierta forma recuerda este relato. El protagonista,
un tipo que se gana la vida escribiendo para otros, está invitado a
cenar en casa de una mujer a la que apenas conoce. La señora está
casada y el niño no quiere irse a la cama. Cuando finalmente inician
el acercamiento sexual, el tipo empieza a desabrocharle el sujetador,
ella se siente mal y al rato está muerta. Lo que en el cuento de Monzó
sucede muy rápidamente, en la novela de Marías se recuerda con
lentitud y provoca una angustiante sensación de irrealidad. Las
convenciones del galanteo pierden su sentido, el protagonista intenta
inhibirse, mira a su alrededor, ve la cama frente al espejo, el
televisor: un mundo de gente cómoda que está a punto de perder el
orden. El episodio termina con una imagen bestial cuando, con la idea
de evitar que el niño muera de hambre si tardan en encontrar el
cadáver de la madre, deja algunos víveres en la cocina, como quien,
para pasar fuera un fin de semana, prepara la comida del gato.
La muerte súbita es un artificio literario. Rompe las reglas del juego
y hace emerger una nueva realidad que obliga a los personajes a tomar
posiciones. En el caso de Monzó, para negar la evidencia y establecer
la ficción como norma de vida. En el de Marías, para buscar la causa
de la pérdida del orden, en un proceso que lleva al protagonista a
penetrar en el lado oscuro. Al mismo tiempo es un símbolo. Los valores
que hasta hace poco dominaban las relaciones familiares y
sentimentales (la comida de Navidad en el cuento de Monzó, la aventura
galante en la novela de Marías) han perdido vigencia, hasta el punto
de convertirse en un puro formulismo. Se sostienen sobre rituales cada
vez más elaborados, pero existe el riesgo de que de un día para otro
la convención pierda sentido y deje a la vista lo innombrable. La
revolución ha dejado su lugar a la extinción silenciosa; la rebeldía,
a la conformidad y el fingimiento.
Podríamos pensar, como el protagonista de "El meu germà", que se trata
de una situación de trámite y que en el momento oportuno será posible
volver atrás y recuperar el sentido inherente al ritual, como quien
proclama una evidencia. Pero no hay marcha atrás, y la metaficción en
el caso de Monzó o el descubrimiento de una realidad paralela, en el
de Marías, apenas pueden ocultar el vacío.
Julià Guillamon, LA VANGUARDIA, Barcelona
|