El millor dels mons | ||
El mejor de los mundos · Die beste aller Welten · Le meilleur des mondes · Il migliore dei mondi | ||
"...Una vuelta del raro sentido común de las
cosas. Esa posiblemente sea la clave principal de la propuesta narrativa
de Quim Monzó: no la cara oculta sino el envés de la realidad. No se trata
de invertir el sentido o de trampear la realidad o de bucear en lo oculto
sino de asumir que la vida tiene esa evidencia. Por eso, la crueldad se
abraza con la ternura, lo perverso con lo ingenuo, la complicación con la
simplicidad, pero también el error con el horror. Y frecuentemente surge
la risa. Mas la risa sólo es patrimonio del lector porque el autor no cae
nunca ni en la facilidad del chiste ni en el truco del esperpento. Y este
rasgo resulta ser uno de los valores más significativos de la narrativa de
Monzó." Fidel Villar Ribot, El Fingidor, Granada
|
El mejor de los cuentistas posiblesDecía Cesare Pavese que traducir es traicionar y, con tener parte de razón, no es ese el caso que nos ocupa, ya que el nuevo libro de cuentos de Quim Monzó (Barcelona, 1952), El mejor de los mundos, escrito originariamente en catalán —El millor dels mons—, supone, más que una traslación al castellano, una reelaboración del texto a cargo del propio autor. Este se encuentra considerado, con toda justicia, como uno de nuestros mejores cuentistas y, como sobradamente ha señalado la crítica, tiene detrás a Borges, a Bioy Casares, Cortázar, Handke o Kafka entre otros muchos. Esto, con ser cierto, requiere una matización porque a quien realmente se parece Monzó es a él mismo, por las originales connotaciones de su narrativa y por un particular modo de entender un relato breve que, más allá de la trama, incide en el tono, el estilo y el absurdo desarrollo de una situación límite. Protagonistas al borde de una catástrofe personal, asfixiante espacios sin solución argumental, una deliberada alteración de los tiempos narrativos y una acertada conjunción de despropósitos diversos conforman la urdimbre de una originalísima escritura.Una mera relación descriptiva de estas historias no profundiza en su auténtica relevancia, pero cabría destacar el escalofriante sentido de "Una vida perdurable", relato de una familia destrozada por el cáncer; o "Mi hermano", donde el protagonista amaña una suerte de disimulada convivencia con un cadáver durante años y años; sin olvidar esa rareza estupenda que es "Fregando platos", un texto de ida y vuelta, de freno y marcha atrás, en el que se ofrecen múltiples resoluciones conclusivas para volver en definitiva a un inesperado principio; o "Las cinco cuñas", descripción de las más incordiantes manías cotidianas; o "El accidente", peripecias de un atrabiliario conductor automovilístico y, desde luego y acaso sobre todo, "Ante el rey de Suecia", donde se relatan, en forma de novela breve, los esfuerzos tragicómicos de un literato por llegar a ser premio Nobel, con enmascarada referencia a un conocido escritor catalán.Si el machadiano maestro Juan de Mairena aconsejaba señalar "los eventos consuetudinarios que acontecen en la rúa" como "lo que pasa en la calle", aquí, más allá de esta proclama antirretórica, nos encontramos con la calle misma, en un espeluznante ejercicio crítico sobre la cotidianidad, lo mediocre, el hastío y la depresión del propio existir. Algo lejos de su característico humor, aunque siempre fiel al propio estilo, Monzó se rige aquí por las pautas de una sátira desgarrada, sin concesiones a cualquier superficialidad, crónica amarga del diario vivir. Lo más terrible es que sus fantasías se hacen creíbles, extrañamente verosímiles, de un realismo absurdo y sobrecogedor. El "padre" que pasea con el feto de su hijo en la calle, el individuo que airea el cadáver de su hermano de vez en cuando o la familia que se extingue sistemáticamente por una terrible enfermedad no resultan historias muy estimulantes desde el punto de vista de la tópica comicidad atribuible a su autor; pero es que este libro supone un notable cambio en la consideración de sus relatos breves, que ahondan aquí en la zona más amarga, ácida y depresiva de los personajes. Ciertas situaciones familiares, un evidente tono jocoso, una lúcida observación de lo habitual y el claro distanciamiento de lo real matizan felizmente este agrio caos de siniestras propuestas y crítica adversa, sino todo lo contrario, porque su autor ha logrado lo que Edgar Allan Poe pretendía, es decir, que el lector, además de estimulado, se viera sobrecogido por la inquietante fuerza de una historia que no sabía si deseaba acabar de conocer. Demonios familiares, fantasmas en el armario (el de siempre, no ese otro que últimamente se ha puesto de moda), oscuros secretos convivenciales, inciertos pasados y no menos desazonantes misterios desfilan por este libro plagado de humor, melancolía, acritud y desesperación.Tan sólo un ejemplo de toda esta flexible mezcolanza textual; un matrimonio, con un pesado amigo gorrón instalado en casa, se entera del accidente motociclístico de su hijo: "Rosa y Mingo lo llevan al hospital, que está a veinte kilómetros, y Xavier se queda en casa, y cuando vuelven todavía está esperándolos con los ojos ansiosos, y también él se echa a llorar cuando le explican que Sito a muerto y que ¿Demasiado trágico? De acuerdo. Ningún problema. No pasa nada de eso. Es decir: sí que es verdad que Sito tiene un accidente, pero no muere. Queda malherido, con la cara con veintiocho puntos" (págs. 67, 68).Este vaivén narrativo es sólo una inexpresiva, por breve, muestra de la singularidad de un inolvidable volumen de cuentos como este, en el que Quim Monzó logra, que ya es decir, superarse a sí mismo en capacidad imaginativa, terribilismo argumental, administradas dosis de ternura, descacharrante hum0or y no poca mala leche.Jesús Ferrer Solà, LA RAZÓN, Madrid:Mons monzònicsGairebé cinc anys després de la publicació de Guadalajara, el seu últim llibre de narrativa, i dos anys després de l'aparició de la recopilació Vuitanta-sis contes, Quim Monzó publica El millor del mons (editorial Quaderns Crema), amb 14 contes, un d'ells tan llarg com una novel·la breu, una nouvelle o un conte llarg de cent pàgines. El text permet apropar-se, com pocs, al particular món monzonià.Mons possibles. En el millor dels mons possibles la mort i el patiment s'amaguen a cada cantonada: fins i tot la felicitat condueix al tedi. Monzó pren la frase mil vegades repetida al Càndid de Voltaire —"Tot és òptim en el millor dels mons possibles"— però la deixa inacabada: "el millor dels mons". La ficció i la memòria són en aquests contes una via per escapar-se del derrotisme: "El to del Càndid de Voltaire em servia perquè hi havia allò de 'tot el que ens envolta és una puta merda però això és el que hi ha'. Val més posar-s'hi bé i disfrutar-ho tant com puguem".La mort natural. "La vida perdurable" cau en una voràgine de càncers encadenats, narrats amb un irònic estoïisme i amb una lànguida esperança mediàtica (Susan Sontag, Lance Amstrong, Cristina Hoyos). La felicitat és l'intèrval de temps entre un càncer i un altre: "Jo moriré de càncer, si no moro abans del cor o d'un accident de cotxe. La mort natural és el càncer. Abans el món que m'envoltava eren els bars i les discoteques, ara són les sales i els passadissos dels hospitals".Els Grimm. Tal com ja va fer en els dos últims llibres, Monzó reescriu un conte tradicional. En aquest cas desmunta un conte de Nadal dels germans Grimm, protagonitzat per una venedora de mistos que es mor de fred enmig del carrer. Monzó converteix l'etern retorn anual del conte de Nadal en un cicle obsessiu del qual la protagonista intenta escapar-se: "Quan l'havia llegit a l'escola m'havia fotut una pena immens a i havia quedat entristit. Escriure'l ara ha sigut un alleujament", comenta Monzó.Conte allargassat. Si algú va qualificar la novel·la Benzina de conte allargassat, ara qualificarà Davant del rei de Suècia de novel·la escurçada amb protagonista que també s'escurça. En redaccions anteriors, aquest text va arribar a tenir el doble de la mida actual (100 pàgines) i estava farcit de referències a Torrebruno, els gnoms, els viatges de Gulliver, els barrufets, la cançó Short People de Randy Newman... Però les implacables esporgades posteriors van deixar fora tot el que no fos essencial: "Se me'n fot, la llargada. Aquest conte o novel·la o nouvelle podria haver-se publicat per separat. Si el muntes en pàgines separades després de cada capítol, en surt una novel·la convencional d'ara: 150 pàgines".Small is beautiful. Monzó reclama a la vida la mateixa llibertat que es pren quan escriu per ajustar-se a la mida que més li convé. Ve a dir: la mida sí que és important, però que no ens la imposin: "En la qüestió de la mida del protagonista de 'Davant del rei...' hi pot haver una certa ironia sobre el que és políticament correcte: tot ha d'anar igualat, però per la banda més baixa".Altres veus. Després de tres llibres servint-se en exclusiva de les veus i les mirades impassibles de terceres persones, Monzó amb aquest llibre torna a donar la paraula als protagonistes. Això es pot posar en relació amb una presència més evident dels records, dels carrers i de la infantesa com a escenari: "La vida fa que recordis la teva infantesa a partir de la infantesa d'un altre que va creixent".Barcelona & Co. Des de L'illa de Maians (1985), Monzó s'escapa de l'anècdota per portar la ficció a un territori glacial. Sense perdre concreció imaginativa, el pretext mínim revela abismes, que es van accentuar en els dos últims llibres de contes: la geometria variable de les relacions de parella i els cercles obsessius que atrapaven els personatges traçaven paisatges mentals estilitzats. Ara Monzó relaxa la seva relació amb l'entorn i fa compatible la tipificació dels materials amb la profusió de dades anecdòtiques: marques, com Scotch Brite, Galloper, Cardhu, Fonseca i El Corte Inglés; clubs de futbol com el Jú piter o l'Europa; les estàtues humanes de la Rambla; les platges de la Mar Bella; la plaça Reial, l'Hospital Clínic; els carrers de Sants, Campins, la Cerdanya, Salou... "Els contes d'ara són igual d'abstractes. Em molesta molt poc la concreció de noms. I a més penso que ja queda prou abstracte. Es com si es llegeix un conte americà que parlés de Times Square. Doncs Times Square ja no és res: és un lloc imaginari. No té importància: t'avorreixes de fer l'arròs amb tomàquet i un dia dius: doncs ara el faré sol, amb un raig de llimona. Però després, l'altra setmana, tornes a fer-lo amb tomàquet".Un poeta amb alguns trets de GimferrerAbans fins i tot de la publicació d'El millor dels mons, havia corregut la brama que el protagonista de "Davant del rei de Suècia", la novel·la breu que Quim Monzó ha col·locat al centre del llibre, presenta alguns trets que podrien tenir alguna cosa a veure amb Pere Gimferrer. Efectivament, el personatge del text és un poeta que havia assistit durant anys diàriament a la Filmoteca, que menysprea la banalització de la literatura catalana actual, que es reclou a casa amb les persianes abaixades, que havia col·laborat assíduament a la revista Destino, que admira Octavio Paz... però també és cert que es tracta d'un personatge autònom, amb molts trets que no tenen res a veure amb cap escriptor.Monzó nega que hagi volgut ironitzar sobre ningú en concret i desitjaria evitar una lectura anecdòtica: "No voldria que es llegís com una sàtira en clau perquè això li trauria tota la força que pugui tenir. S'ha de llegir com una història abstracta: és un individu català, però podria no ser-ho. Es un individu sol i mesquí que troba una mena de salvació d'una banda en la rendició i de l'altra a ser acollit per una família grotesca. Per evitar paral·lelismes amb autors catalans que han mostrat interès pel Nobel, fins i tot vaig pensar de fer que es tractés d'un poeta maltès que somiés ser el primer poeta maltès premiat amb el Nobel".El relat de Monzó va més enllà de la broma fàcil. El protagonista s'aguanta sol, sense necessitat de referències externes. Dosificades amb habilitat, les al·lusions als miratges de la societat literària catalana carreguen de forç a aquesta història d'un poeta amb deliris de grandesa, devorat per la pròpia màscara i jivaritzat per la comunitat de veïns baixets d'una escala kafkiana que acaben reduint el poeta a la seva talla.Potser si s'ha pensat en Gimferrer és perquè, a banda de ser un magnífic escriptor (i candidat plausible al Nobel), s'ha convertit en un personatge de ficció. Escudat rere una imatge emblemàtica, alimenta el propi mite amb la inclusió de referents autobiogràfics al llarg de la seva obra, especialment als darrers llibres. Però Gimferrer és també personatge en obres alienes. El capítol que li dedica Josep Maria Castellet a Els escenaris de la memòria treu a la llum perfils desconeguts. Molt més càustic és el retrat que li dedica Andrés Trapiello a Los caballeros del punto fijo. També han escrit sobre Gimferrer Carlos Barral, Mario Muchnik i Juan Manuel de la Prada. I a l'últim llibre d'Albert Mestres hi ha un poeta anomenat Pere Gimpere. La imatge pública de Gimferrer ha donat prou joc com per convertir-se, també, en protagonista d'una tira còmica —Gimfi & friends, de Kap— al suplement satíric setmanal de La Vanguardia.Manel Ollé, EL PERIÓDICO, Barcelona
|