|
Premi de la Crítica
Serra d'Or
1981
"Paru une première fois en français il y a
onze ans (à l'Atelier du Gué), ce recueil de nouvelles révéle
l'univers déshumanisé d'un auteur catalan qui manie la plume comme on
jonglerait avec des équations mathématiques. Les personnages, vidés de
toute psychologie, obéissent à la logique d'une destinée qui leur
échappe et dont ils sont les pauvres pions. D'un ordinaire banal (allumer
un chauffe-eau, aller à un rendez-vous), Quim Monzó nous conduit en
quelques courtes pages à une folie glacée, violente, paranoiaque.
Construites dans un souci d'efficacité, ses nouvelles frappent comme
des théorèmes. Le style compte peu, c'est la structure, la
construction architecturale du récit qui fait la force de cette
écriture où s'entendent parfois les voix fantomes de Kafka et Borges."
Le Matricule des Anges,
Paris
|
|
O'Clock
Oppressive boredom and a terror lurking at
the heart of everyday routine grip the perverse, disaffected
characters in these tales by the gifted young Catalan writer Quim
Monzó. In "North of South," a man about to marry anticipates "the hair
in the sink, the stockings on the sofa, the unsought advice, the
visits to all the wrinkled relatives," and then, typically, imagines "the
all-too-frequent hand wrapped around the knife." In "Cacophony" the
very idea of routine existence, as embodied ín traffic lights,
provokes in the protagonist "the insane desire to drive the wrong way
up Balmes" (a Barcelona thoroughfare) simply to "shatter the opaque
mírror of routine." Mr. Monzó has read Kafka, as the plethora of
alienated protagonists known only by their initials attests, and draws
as well on the rich tradition of Spanish surrealism both for his
deliberately paranoiac sense of the menace in apparently ordinary
things — there is an exploding typewriter and an electric razor that
grows fangs — and to sustain the intermittently lyrical, visionary
quality of his imagination. One could wish for more by way of real
conversation; Mr. Monzó's people don't converse, they interrupt each
other's monologues. The stories can be derivative and sensationalist:
"To Choose", about a motiveless murder à la André Gide,
manages to be both. Most of the stories are imaginative and wítty in
what may well be a dry, Catalonian kind of way, but none provide
profound revelation of character. Precedence is given instead to some
obligatory narrative trickiness and a studied depravity. The English
translation is clear, idiomatic and lively throughout.
Oliver Conant, THE NEW YORK TIMES
:
Oldeberkoop
Oldeberkoop es el nombre de una población holandesa, a pocos
kilómetros de Groningen. Es también el título del último cuento de
Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury de Quim Monzó, que este
año es lectura obligatoria en secundaria y puede caer en selectividad.
Me invitan a dar una charla con alumnos de instituto. Les cuento que
en el verano de 1973 Monzó se fue a Vietnam, junto a Albert Abril, y
que vivió en Saigón los últimos días de la guerra. Que en uno de los
artículos constataba el fin de una época de arte de denuncia
representado por la instalación Ambiente vietnamita de la
Dokumenta 5, por las canciones de Bob Dylan y Joan Baez y por el
documental Winter soldier. Explico que L´udol del griso al
caire de les clavegueres, la novela de Monzó que nunca se ha
reeditado, es la historia de tres chicos que viven la liquidación de
la utopía de los sesenta: un músico, un director de cine, doblado de
periodista, y un activista político. Me divierto al constatar que el
Western Saloon de Lloret de Mar, donde transcurre el diálogo
trascendente entre Octavi y Andreu, es el mismo escenario en el que
años más tarde el protagonista del cuento "Splassshhf" de Uf, va
dir ell se liga a Tonyi, una chavala de Sant Adrià de Besòs que
trabaja de dependienta en El Corte Inglés. Olivetti... traduce
ese desencanto en historias protagonizadas por personajes
disparatados, incapaces de escribir, de relacionarse y de amar a la
mujer que les gusta. Y que si se rebelan (el protagonista de "Cacofonia"
cumple su sueño de subir la calle Balmes en contradirección) es a
altas horas de la madrugada, cuando saltarse las normas no representa
ningún quebranto especial.
Llega el turno de preguntas y una de las chicas más aseaditas se
interesa por el tema de las drogas en Monzó. Explico que los primeros
cuentos están llenos de imágenes psicodélicas, prados azules y cielos
verdes, como en aquella visión del puerto de Licors de Pau
Riba, y que en un cuento de 1971, "Yeah" ,se describe una burbuja con
los colores que se entremezclan y van virando del verde al azul y al
morado. Y que, en los ochenta, las referencias son otras. Pasamos de
los mundos coloreados por la fantasía a la rapidez de algunas escenas
de La magnitud de la tragèdia que reproducen la aceleración de
la cocaína. En "Oldeberkoop" hay una referencia a las drogas. Una
pareja se han quedado atrapados en un bar, ella habla sin parar, entre
otras cosas, de marihuana, ácidos y hongos alucinógenos. Yo veo este
cuento como un símbolo de la era del frío, marcada por el
individualismo, por la imposibilidad de comunicarse, por la atonía y
el estupor. Pero, al parecer, en el instituto lo han estado leyendo
desde un punto de vista políticamente correcto. La profesora recuerda
que a la chica las montañas de nieve que les rodean le hacen pensar en
cocaína y heroína -se imagina esnifando o inyectándose-. Y que la
historia viene a representar simbólicamente el callejón sin salida de
las drogas. Es un tema delicado. Hace unos años hubo una polémica,
porque unos padres protestaron del contenido erótico de El perquè
de tot plegat. Los libros de Monzó gustan a los estudiantes de
secundaria, pero no encajan en la moda de lo transversal y de la
educación de valores.
La chica, descontenta con la versión oficial, aprovechó la ocasión
para poner a prueba la explicación de la profesora. Todo pasa en un
instante, pero la sutileza de la pregunta me deja admirado. ¿Quién
dice que los jóvenes no saben leer?
Julià Guillamon, LA VANGUARDIA, Barcelona
:
Quim Monzó, cronista de la
neurosi col·lectiva
Un hom, que té el vici de llegir, se sent
reconfortat —i cerca, delerós, la reconciliació amb la nostra eixuta "jove
narrativa catalana" quan, molt de tant en tant, li cau a les mans un
llibre estimulant, fresc, divertit i alhora i sobretot pertorbador,
com és ara el cas d'aquest Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et
Maury, darrera obra publicada de Quim Monzó. No podem parlar,
però, d'una agradable sorpresa, sinó més aviat de l'agradable
confirmació d'un savoir faire narratiu que ja s'apuntava a
Self-service (1977) i quedava del tot palès a Uf, va dir
ell (1978). Ara, amb la perspectiva d'aquests tres reculls de
contes, més la seva obra primerenca, la novel·la L'udol del griso
al caire de les clavegueres (1976), no sembla gaire arriscat
voler veure-hi, en una intenció deliberadament provocativa i en una
inquieta recerca d'un llenguatge narratiu viu, àgil i cada vegada més
ajustat a les seves pròpies necessitats expressives, els dos carrils
damunt dels quals Quim Monzó s'ha proposat fer rodar la seva producció
literària. I que una cosa tan elemental per a fer bona literatura com
pot ser la combinació d'aquests dos elements (provocació i domini de
la tècnica) sigui ja causa d'admiració, no pot estranyar ningú en uns
moments i en un país en els quals sovint es creu que per a provocar
interès no cal (o cal no?) saber escriure i/o que escriure
correctament és sinònim de buidor i d'avorriment. Però ja he dit que,
sortosament, no és aquest el cas que ens ocupa.
Perque Monzó se situa davant la realitat
d'un entorn —el seu, el nostre— actual i bàsicament urbà, assumint-ne
(i aquesta és ja una primera actitud provocadora) tota la seva
patologia: la submissió de la vida quotidiana a la mecanització ("Redacció",
"Thomson, Braun, Corberó, Philishave"), la pèrdua gradual d'identitat
individual ("Préssec de poma", "Quatre quarts"), la incomunicacio ("La
dama salmó", "Trucs", "Oldeberkoop"), l'angoixa ambiental ("Nines
russes", "Un cinema"), o una obsessiva frustració sexual ("La dama
salmó", "Trucs", "El regne vegetal"). El món reflectit en aquests
contes és, doncs, un món neurotitzat davant el qual els personatges
només troben dues sortides possibles: o bé l'immobilisme (el desenllaç
del "Globus" és la representació extrema d'aquesta solució, latent,
però, en d'altres contes com "Bessonada", "El nord del sud", "Quatre
quarts''...), o bé la "depravació" reivindicada com a única reacció
davant la pressió de l'absurd ambiental. En aquest darrer sentit, "To
choose" i "El regne vegetal" són gairebé programàtics: el primer
s'encapçala amb una citació de A Clockwork Orange que ens
situa al centre de la qüestió: "Quan un home no pot triar, deixa de
ser home (...) Un home que tria el mal, pot ésser d'alguna manera
millor que un home que té la bondat imposada al damunt?". En un altre
conte, "El regne vegetal", hi trobem: "Assenyadament (i aquest mot
pren, per primera vegada, el sentit que li escau) vam entendre que
heterodoxia i depravació eren sinònims no recopilats per cap
diccionari". L'elecció proposada és, doncs, entre la sublevació
violenta de la pròpia opressió moral i la submissió a aquesta moral
obreptícia.
Però això, que podria caure en un acte
gratuit d'épater le bourgeois, esdevé matèria literària de
primer ordre mercès a un procés de destil·lació d'aquest pathos
a partir d'una perspectiva irònica i corrosiva. I és que Quim Monzó ha
sabut entendre que per a reflectir un món neuròtic és indispensable no
escriure neuròticament, sinó, ans al contrari, amb total clarividència,
per tal de donar el màxim rendiment al significat. Com en el conte que
obre el recull, "Redacció", on amb un estil calculadament infantil i
rodoredià ens narra, amb estremidora naturalitat, un
parricidi.
Aquesta és, doncs, una lectura recomanable,
no tan sols des d'un punt de vista literari, sinó, àdhuc, higiènic.
Joan Melcion, L'HORA, Barcelona
:
Le Modigliani ou la
vie
Toutes les nouvelles sont quotidiennes,
toutes les nouvelles sont atroces, mais ce sont des atrocités qui
n'ont l'air de rien, qui s'enclenchent à cause d'un rendez-vous
manqué, d'un chauffe-eau en panne, de coups de fil blagueurs et
anonymes, ou parfois d'une lubie aussi innocente que de contrer à tout
prix un sens interdit. "Je dois tuer quelqu'un", répète le narrateur
de "To Choose", qui sent "un vide corporel, comme une balle" qu'il
n'arrive pas à déglutir. C'est un homme normal qui n'approuve pas
particulièrement les assassinats et qui n'espère pas commettre de
crime. Mais le fait même qu'il doive argumenter contre cette
possibilité prouve qu'il est déjà embarqué, déjà en train de réver sur
le meurtre parfait, celui où l'assassin n'a aucun mobile et ne connaît
pas sa victime, et finalement, il regrette d'accéder au moins pour
moitié a la requéte du futur cadavre qui le supplie de dérober le
Modigliani, le Hopper et les deux Bacon, plutôt que sa vie.
Les nouvelles se ferment souvent sur un
mort, elles commencent aussi par lui, comme dans "La Lettre" : "Le
mercredi matin, il ferma les portes et les fenêtres de la cuisine,
ouvrit les robinets du gaz, s'allongea sur le dos, et mourut quelques
instants plus tard." Difficile d'aller plus vite, et le facteur passe,
non pour lui sauver la vie, mais pour porter une missive que le
concierge pose sur les mains du cadavre, que les employés des pompes
funèbres enferment dans le cercueil, et que le narrateur, heureusement
omniscient, nous livre. C'est une lettre d'insultes, adressée au "très
cher petit merdeux" qui à l'indécence de faire du chantage au suicide
alors que, contrairement à Toni, il n'a pas "les couilles de le
faire".
Parfois, les nouvelles se terminent bien :
le chauffe-eau est cassé, et d'ailleurs tout cloche dans cette maison
de campagne qui ignore la sauce Worcester et dont la télévision ne
délivre que de la neige, et derrière la neige, un match de foot,
abhorré par le personnage. Le matelas est trempé. il n'a pas sommeil,
il se met au travail devant sa machine à écrire, les mots s'échappent,
le rasoir est trop désobligeant pour faire de l'usage quel que soit
l'usage, et le miroir renvoie "un esprit en fuite et mal rasé". Enfin,
le réparateur d'electro-ménager s'annonce, l'écrivain a un début à son
histoire, il note: "le chauffe-eau était en panne", et voilà qu'"une
touche de l'Olivetti sauta en l'air, d'un bond acrobatique. En
quelques minutes, la machine se réduisit en une pile de vis, de tiges
et de ressorts". C'est un happy-end dans la mesure où l'histoire ne
dit pas si l'écrivain était talentueux. Quim Monzó n'énonce jamais
explicitement la morale de ses chutes. Un peu de déconcentration et on
perd le sens de la nouvelle, qui s'engloutit dans une ellipse. La
violence de ce qui est narré contraste avec l'écriture calme, élégante,
aussi équilibrée qu'un jeu de Mikado. L'écrivain, dont on a pu lire
l'année derniere L'Île de Maians, anime des émissions de
radio et de télévision a Barcelone, écrit des scénarios, notamment
avec Bigas Luna. Mais lorsqu'il écrit, il s'isole pendant six mois
dans une maison qui le protège de la vie mondaine et de tous, sauf de
lui et ses rêveries.
Anne Diatkine, LIBÉRATION, Paris
:
Notti inquiete di
Catalogna fra gli oggetti in rivolta
Basta un lieve sfasamento per mandare tutto
all'aria. La nuova leggerezza catalana passa di qui, veloce,
contromano, sulla carrer de Balmes. La notte spagnola è piccola: si
può giocare con il destino. E Quim Monzó non si tira certo indietro.
Scrive sedici racconti perturbanti come solo può esserlo la fantasia
quando gioca con le regole. Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et
Maury questo è il titolo del libro pubblicato da Marcos Y Marcos.
Linguaggio svelto, abilissimo, capace di reggere da solo il racconto.
Storie brevi, spiazzanti, dove è semplice fare le cose difficili, come
suicidarsi o decidere di uccidere un uomo senza motivo, e
complicatissimo fare quelle semplici, come dominare gli
elettrodomestici o arrivare puntuali agli appuntamenti. Ma niente
psicoiogia, anche se i rasoi mostrano i denti e quando si rincasa un
po' brilli si hanno chiavi troppo grandi per serrature troppo piccole.
Sono microeventi in rivolta che portano la vita fuori dal binario
consueto. Perché, e Monzó lo sa: la realtà è una faccenda seria,
conviene non prenderla sul serio mai.
Cinzia Fiori, CORRIERE DELLA SERA,
Milano
:
Quim Monzó, la ciutat i els homes
Sempre havia tingut la sospita que
l'adhesió incondicional d'una part de la gent de la meva edat a Quim
Monzó —a partir, sobretot, de la publicació d'Uf, va dir ell,
el 1978— responia precisament a això: a una solidaritat, diguem-ne
generacional, entre aquells que ja no han fugit nord enllà amb la
creença —tan fràgil!— del desvetllament aliè i s'han (ens hem) quedat
—covards i salvatges— a contemplar la progressiva brutícia, tristesa í
dissortament d'una ciutat cada vegada menys d'ivori i més massificada,
mecanitzada, destruida i pol·luïda on, tanmateix i paradoxalment —deu
ser per allò de l'adequació al medi—, sembla que ens sentim a gust.
Darrerament, però, comprovo amb l'aparició d'Olivetti, Moulinex,
Chaffoteaux et Maury, que Quim Monzó interessa un públic forca
ample i variat i per motius ben diversos, entre els quals no són pas
secundaris l'humor, la ironia o la bona dosi de refinat escepticisme
que traspua la seva escriptura. Això ha fet que molts s'apuntin a la
lleugeresa i el divertimento de Monzó, cosa la qual
és com ara anar a veure el Woody Allen de Manhattan, o de
Stardust Memories per tal de fer-se, simplement, un tip de riure.
Perquè Quim Monzó és, a hores d'ara, un dels esperits més critics de
les nostres —a voltes massa barretinades— lletres. I els seus contes
constitueixen una reflexió prou lúcida sobre la vida urbana i les
relacions humanes que s'hi produeixen, des del punt de vista d'un home
plenament asfàltic, com algú l'ha definit molt encertadament,
que manté amb Barcelona la dicotomia amor-odi pròpia de les passions
serenes, que saben veure-hi les tares. Així, comprovem que, malgrat el
filtre de la fantasia, l'absurd, i el màgic que compleixen les
funcions distanciadora, poetitzadora, i des/mitificadora en les quals
està la intencionalitat primera dels contes, aquests prenen la
realitat com a referència bàsica. Una realltat que és la nostra: la
determinada Barcelona d'una determinada generació. La trajectòria de
carrers i de bars a "Cacofonia" ens és decididament pròxima i la
reposició de A Streetcar Named Desire per la TVE que espera
el protagonista de "El regne vegetal" l'esperàrem també nosaltres un
dia absolutament datable. Vull dir que immersos / depenents /
enfrontats en / de / a aquesta realitat tan concreta, els seus
personatges actuen com a metonímia d'un jo generacional i
personifiquen les obsesions col·lectives —les neures corrents, si em
permeteu— a través d'una dialèctica realitat-somni i desig-frustració
constant. Perquè el que interessa, fonamentalment, és la descripció de
les barreres que l'individu troba per tal de realitzar els
seus propòsits, siguin de la mena que siguin. La barrera de les
màquines i els aparells, quie envolten l'home d'un confort que de tan
necessari esdevé imprescindible i, per tant, converteixen
l'alliberació en dependència, com a "Thomson, Braun..." o a "Trucs",
on el telèfon esdevé una via de creació de desitjos que impedeix, a la
vegada, el seu acompliment. Aquesta dependència pot arribar a
identificació en el cas de la imatge, del cine: a "Nines russes" el
protagonista i un espectador moren al mateix moment; a "Un cinema" el
desconcert és general per a tothom: el foraster del film no
sap què fer a l'escena, ni el director amb la pel·lícula, ni
l'espectador al cinema; a "To choose" el protagonista es vol
convertir, i es vesteix, com un assassí de pel·lícula. Val a dir que
el cinema, com a creador d'uns patrons da comportament, és un motiu
constant en els contes, i també els patrons per ells mateixos. A
"Cacofonia" un personatge s'atreveix a dir que "cadascun de nosaltres
ha esdevingut un petit amo d'una petita veritat", per acabar enumerant
—i l'autor s'hi rabeja— tota la sèrie de veritats possibles
que no són sinó l'intent d'adequació a uns nous comportaments
prèviament establerts que no fan sinó convertir l'individu en un
candidat afegible a la sèrie de poetes, possibilistes
o avantguardes de la classe obrera. En aquest sentit, la
personalitat repetida és una altra constant temàtica. Ho veiem a
"Bessonada", un cas de personalitat doble-invertida i, sobretot, a
"Préssec de poma", on una noia es xerocopia infinitament en totes les
noies i el mateix protagonista troba un altre jo idèntic, que mata amb
el desig d'acabar amb "tots els que fossin jo sense ser jo", sense
saber, encara, si no s'està matant ell mateix. Així, l'absurd de les
relacions humanes —sempre casuals, incertes, depenents de mil factors
incontrolables i circumstancials— es potencia encara a través de la repetició d'hàbits i gestos que fan impossible l'harmonia dels homes
amb els altres homes i amb les coses, com a "Quatre quarts", on els
personatges construeixen una xarxa de cites on ningú no s'arriba a
trobar mai amb qui s'ha citat. Naturalment, aquesta impossibilitat
d'arribar als desitjos més elementals (que veiem tambe a "La dama
salmó", entre d'altres) té el seu paral·lelisme pel que fa a les
possibilitats de rebel·lió: d'anar contra corrent ("Cacofonia"); de
combinar aventura i memòria/identitat ("Globus"); de fugir de
l'estabilitat ("El nord del sud"); i fins i tot de mantenir la puresa
en les decisions més transgressores. A "To choose" el protagonista és
incapaç d'assassinar sense motiu i aquest —el robatori— li ve
proporcionat per la mateixa víctima: a "El regne vegetal", un depravat
per convicció que, significativament, menysté les "noves fornades de
contestataris (ecologistes, macrobiòtics i objectors)", acaba cedint a
la comprensió per la seva vegetariana víctima. ¿Què resta, doncs, per
fer en aquesta habitació tancada envoltada de neu? El que fa el
protagonista-autor d'"Oldeberkoop": queda la possibilitat de
cronicar-la, fantasiejar-la, metamorfosejar-la, des/mitificar-la.
Escriure, en definitiva. I Quim Monzó aconsegueix de dotar l'acte
d'escriure de tota una significació, entre d'altres coses, per la
complicitat que crea amb el lector: a través de la utilització d'un
llenguatge, d'un ritme, d'uns recursos estilístics que ja havia
utilitzat a Uf... i que poden semblar la seva clau, el seu
truc. Potser sí, però cal recordar que tots els escriptors en tenen,
de trucs, que això és perfectament lícit si és efectiu, i que passa a
les millors famílies, com ho demostra l'exercici caricaturesc
"Redacció", que obre el tecull. Donem, doncs, la benvinguda al nou
llibre de Monzó, aquesta espècie d'anti-Emili Vilanova que ens ha
sortit de trascantó per tal de recordar-nos, ara veieu si no és
cortesia, que, quan ens vàrem asseure damunt dels pedestals d'ídols
només parcialment defenestrats a esperar que dos i dos no fossin
quatre, érem uns ingenus, perquè, tanmateix, havíem dit de pujar
Balmes en direcció contrària per tal de provocar un caos universal i
vàrem fer trampa: ho vam fer de matinada, amb molts pocs cotxes, i no
s'hi valia.
Maria Campillo, EL CORREO CATALÁN,
Barcelona
|