"Hi retrobem una actitud crítica permanent, que té com a arma  una ironia ferotge, en una apel·lació constant al sentit comú, i que troba els accents més inconformistes en afirmacions com ara: 'Però em revolten els mesquins, els inquisidors barats, els pobres d'esperit que volen redimir tota una vida de mediocritat a base d'incordiar els altres'. A aquests, i a inoperants de menes molt diverses, van dirigides les crítiques i els sarcasmes més rotunds de Quim Monzó."

Serra d'Or, Barcelona

Manual de combat

Monzó, com altres entitats supraterrenes, és més que un escriptor: és l'escriptor imedio. Perquè, qui és capaç de, havent ensopegat amb un article seu al diari, comencar-lo a llegir i no acabar-lo? L'adhesió —per adherència a la seva prosa vertiginosa— és inevitable, i del final de l'article es passa al final del llibre amb ulls assedegats i dits enganxifosos. Contribueix a la identificació la coratjosa selecció del material: recull dels millors articles publicats a la premsa barcelonina entre el 1991 i el 1993, Monzó no s'embolica en divagacions nebuloses d'estadant de torre de vori sinó que assumeix la seva condició de ciutadà terraqüi i denuncia tot allò que li complica l'existència de cada dia, des del cambrer que li serveix una botifarra mutilada fins a les mil martingales que s'empesquen institucions i empreses de servei per buidar-li (buidar-nos) el compte corrent. Però el material no s'hi redueix a la "D. O. Principat", sinó que, furetejant entre la premsa estrangera, ens ensenya (bella consolació!) que no es tracta de vicis provincians, com alguns voldrien, ans universals; perque Monzó no és que tingui una fixació particular pels fariseus, estafadors i pocavergonyes en general. Les petites enganyifes quotidianes (doblatges de pel·lícules òbviament a l'espanyol i no gens al català, publicitat enganyosa, periodisme groc) i les grans hipocresies organitzades (antitabaquisme gregari, fals ecologisme) hi passen pel sedàs d'un Monzó més acId i combatiu que en cap dels llibres anteriors, més intransigent amb la incompetència professional i més disposat que mai a ridiculitzar l'evident amb l'arma de l'obvietat (aquest cop, amb predilecció pels sagnants anacronismes de la religió islàmica).

L'única pega és que l'editorial no hagi pensat a fer-ne una edició de butxaca per poder-lo dur sempre al damunt i, tot invocant l'autoritat de l'autor en matèria gàstrica, brandar-lo als nassos del maître que pretengui cobrar-nos un tant per cent de cobert després de fer-nos pagar 1.500 peles per un plat de verdura a la graella els ingredients de la qual no li han costat, al mercat, més de vint duros.

Pau Vidal, EL PAÍS, Barcelona

:

Articles polítics

No plantaré cap arbre aplega una selecció de cent cinc articles escollits entre els centenars que Quim Monzó ha publicat a la premsa de Barcelona entre els anys 1991 i 1993. Ja podem, doncs, afegir un volum més a una col·lecció de reculls d'articles que va comencar ara fa deu anys i que, a mesura que creix, es consolida com un projecte de literatura periodística de primer ordre. L'escriptura sorgida del present i l'actualitat que practica Quim Monzó comença a ser un testimoni insubstituïble dels nostres temps: un testimoni convenientment filtrat, mediatitzat i decantat per una intel·ligència ràpida i implacable com la seva. Si continua gaires dècades creixent a aquest ritme —tant en quantitat com en qualitat—, l'haurem d'acabar enquadernant en tapa dura de color vermell.

De la mateixa manera que un article mig fullejat al diari corre perill de passar desapercebut mentre que rellegit en un llibre recopilatori adquireix tota una altra força; la superposició dels diferents reculls d'articles —i amb No plantaré cap arbre Quim Monzó ja arriba al cinquè— potencia el valor de cadascun dels volums llegits per separat. Llegir els cinc volums recopilatoris l'un darrere l'altre i en ordre d'aparició és un exercici del tot recomanable i no tan sols per veure com evoluciona la literatura periodística de Quim Monzó: ens condueix a un exercici de memòria que no apel·la a la nostalgia.

Sempre hi haura qui amb displicència es lamenti del malbaratament d'un talent com el de Quim Monzó, distret per nimietats com ara les incompetències del gremi de restauradors: per a ell va el pollastre. Sempre hi haurà qui no s'adoni que una escriptura com la de Quim Monzó, sense repensaments, ni microones per rescalfar idees caducades, es pot permetre el luxe de moure's entre la banalitat quotidiana i la periodística, entre la mentida institucionalitzada i el miratge publicitari per acabar sortint-ne triomfant. No li calen paraules sàvies ni conceptes de cartó, ni es queda en la broma ni en la servitud a l'amo polític de torn: els seus són articles d'opinió independents, escrits amb tota la contundència de qui encara conserva la capacitat de reacció i la fulla més esmolada de l'argumentació.

Escapant just a temps de la imatge solidificada de si mateix que perillava d'encasellar-lo en la figura d'una mena d'oracle crític d'una certa modernitat, Quim Monzó va deixar d'escriure articles per a lectors joves i avisats; la seva literatura penodística —cada vegada més periodística i menys literària en la mesura que aposta per l'opinió, el llenguatge eficaç i la cosa pública—, és a hores d'ara apta per a tots els públics: es dirigeix a aquell animal alhora abstracte i concret, obvi i inexistent que és l'home del carrer.

Sense necessitat de recordar-nos a cada ratlla que és un escriptor, sense fer doctrina ni demanar complicitat, Quim Monzó escriu els articles des de la seva condició de consumidor, usuari, receptor o espectador: des de la condició compartida amb el lector de ciutadà espanyol a la Barcelona de finals del segle XX, en definitiva. D'aquí que puguem titllar de polítics els seus articles.

Quim Monzó posa la penetració analítica i la forca argumentativa al servei d'una capacitat de reacció que no en deixa passar ni una: Fecsa, la Telefònica, els taxistes, l'espanyolisme tronat, el subnacionalisme català, els progressistes, la bajanada olímpica, l'altivesa de les institucions, les trampes del bilingüisme, la publicitat institucional i la no institucional, el periodisme inflat i el desinformat i en general tota mena de discursos disfressats, mitges veritats, miratges i entabanades troben un interlocutor bel·ligerant i despert en els seus articles.

Manel Ollé, EL TEMPS, València