"No hi ha anàlisi política en els més de cinquanta articles del recull, ni radiografies sociològiques, ni reflexió filosòfica, res d'això interessa Monzó. La seva és una opció més sorneguera. Li interessa fer surar, del maremàgnum quotidià, determinats fets, ressaltar-ne determinats aspectes, distorsionar-los una mica o un molt, per fer-los expressius, perquè es converteixin en un clar exemple d'aquests comportaments adquirits que delimiten l'ampli espai del cretinisme de la societat catalana."

Josep M. Lluró, El Temps, València

Monzó, com s'ho fa?

Llegir els articles de Quim Monzó —en forma de llibre— és una pura delícia. Un divertiment saludable. Un revulsiu què s'agraeix. Els articles de Quim Monzó són endimoniadament llaminers. Creen addicció. Quin és el secret de Quim Monzó? Com s'ho fa per aconseguir que els seus articles excel·leixin per damunt de la competència? Monzó és un mestre de l'esprint. En la distància curta no hi ha qui l'atrapi. Sempre arriba el primer. Ha escrit algunes de les millors narracions d'aquests darrers vint anys. I s'ha convertit en l'articulista més original, per no dir genial, de la premsa catalana. És una opinió molt compartida, però tornem a la pregunta: com s'ho fa?

Els articles de Quim Monzó funcionen com un aparell de rellotgeria. Són modèlics. I és que Monzó, en contra del que algú podria pensar, és un gran professional. Un dels escriptors més disciplinats que conec. D'entrada —i pel que sé— es llegeix diàriament un munt de diaris, nacionals i estrangers. Aquesta és la primera operació que du a terme: la recerca de la notícia. Una operació minuciosa i selectiva. els que el coneixen saben que Monzó és una persona tremendament receptiva. Gosaria dir que és una de les persones més ben informades del país. No només per la dosi diària de premsa que es xuta (o s'injecta), sinó perquè és persona de bar i tertúlia. L'originalitat temàtica dels articles de Monzó s'explica per la tensió permanent entre aquests dos pols: la notícia llunyana —els diaris llegits— i la notícia propera —el comentari entre amics. L'article neix a partir del moment que es produeix la guspira.

Efectivament: si els llegiu atentament, observareu que molts dels seus articles s'envolen lluny i aterren —inesperadament, aquesta és la gràcia— a casa. Practica —si se'm permet l'antinòmia— un exotisme casolà. Llegint-lo, arribes a pensar que els Estats Units són just a la cantonada i que la cantonada és els Estats Units. Sap aproximar-se a allò que és pròxim. és universal i és proper.

Pel que fa al desenvolupament de la idea, els articles de Monzó segueixen una pauta clàssica: plantejament, nus i desenllaç. El desenllaç sol ser sempre ràpid. A vegades és tan sols una frase o una parauia. Una paraula que fa l'efecte d'un tret.

L'altre secret de Monzó és el llenguatge. És planer, és col·loquial i és rigorós. És planer perquè sol dir les coses pel seu nom. És col·loquial perquè sempre implica el lector en allò que diu. Sap fer del lector el seu còmplice. I és rigorós perquè mesura l'adjectiu i el substantiu. A diferència d'altres articulistes, Monzó creu que el lector és intel·ligent. Si pot dir les coses en dues paraules, no n'utilitza tres. Prefereix l'el·lipsi a la reiteració.

No és gens fàcil escriure articles d'opinió sense caure en la pedanteria. Els articulistes d'opinió solen ser emfàtics. Donen molta importància a la pròpia opinió precisament perquè és la pròpia. Afirmen més que no pas suggereixen. Sovint, en lloc de crear opinió el que fan és limitar-la. Veden el camp de l'opinió en lloc d'afavorir que el lector pensi pel seu compte. No així Monzó, que sap distanciar-se de les pròpies opinions. Que es riu del mort i de qui el vetlla —llegiu, sinó, "Com fer-se l'interessant escrivint articles"; una delícia. Només ell podria escriure un article —que, per cert, no apareix en aquest llibre— sobre Sellarès sense parlar de Sellarès. Es tractava d'una antologia de refranys críptics i el lector havia d'endevinar quin d'ells —o potser tots?— es referia a Sellarès. Doncs bé —i ho sé del cert— cap d'aquells refranys no hi feia referència. És evident que a Monzó li agrada emprenyar, però, com a contrapartida, no deixa mai de ser divertit. I això s'agraeix.

Voldria remarcar, finalment, un mèrit no pas menor d'aquests articles: els títols. Són una meravella. Diríeu que es tracta d'un llibre de poemes, però no: són articles apareguts als diaris. Títols desconcertants i al mateix temps incitadors. Piquen la curiositat del lector —i el que és més difícil: la curiositat dels col·legues d'ofici— que accepta la invitació a la lectura com un repte. Com un joc. I d'això es tracta: opinar —ja ho va dir Pirandello— és un exercici lúdic. La millor política no la fan els polítics. La fan els articulistes visceralment independents. Com ara en Monzó.

Jaume Reixach, EL PUNT, Girona

:

Literatura efímera

Tenim a les mans La maleta turca, que aplega tot un seguit d'articles que van aparèixer en periòdics de Barcelona (La Vanguardia, Diari de Barcelona) entre 1987 i 1989, amb excepcions: "La pira del llibre" (pregó de la Fira del Llibre de 1989) i "Tot es pot resumir tret de la guia telefònica" (aparegut fragmentat a la revista L'Home Invisible). Volum que, d'altra banda, s'afegeix als ja coneguts El dia del senyor i Zzzzzzzz que, respectivament, aplegaven articles de 1982 a 1984 i de 1984 a 1987.

I res més buit que rebutjar aquesta maleta perque ja ha estat llegida, a trossos, en paper de diari. Ara, aplegar en un únic volum més de seixanta articles, expressament triats per l'autor —per cert, cada cop més avesat a l'efímera literatura diària—, és una bona manera de recordar coses llegides, de veure el tarannà de l'autor i de valorar com cal això que hem titllat d'efímer (i que també hem qualificat de literari).

Cal, també, en obrir de nou aquesta maleta, adonar-se que no tot són flors i violes quan es tracta d'escriure articles a la premsa, que cal apuntar i saber disparar a temps: quan, com, on i per que, en el moment oportú; que no només es tracta d'omplir una holandesa, de cinquanta-quatre ratlles per seixanta espais i a misèria el full; que no s'ha de veure el dia de color rosa o veure'l gris segons com un s'ha llevat. I aquí és on Quim Monzó es mostra un perfecte mestre de l'art de saber veure on són les nafres, de mirar-les embadocat i d'escriure tot burxant-les, buidant el pap i sacsant el lector perque s'adoni d'on som, del que ens envolta i del que som.

D' aquesta manera, La maleta turca és tot un cop de puny al que ens és habitual, a la vulgaritat i a la bajanaderia que cada.dia ens envolta i que ens passa de llarg sense que molts cops ens n'adonem. Amb un criteri sa del tot, Monzó ha triat tot el més punyent que ha anat publicant en paper de diari els tres darrers anys. Amb la qual cosa allò que havíem llegit, fniit i oblidat se'ns presenta ara, dins el context global del llibre, com una plataforma —una mena de dietari, com no li agradaria titllar-lo a l'autor (v.g., "Qui dia passa, dietari empeny")— des d'on podem veure la púrria i la sordidesa que hem viscut des del 1987. Només cal agafar un exemple, posem per cas, només en obrir el llibre, el primer article ("Cuina d'analfabets"), per adonar-nos del que diem: Monzó agafa la llista de restaurants de La Guía del Ocio i es dedica a veure què s'hi cuina, què diuen els mateixos restaurants sobre el que ofereixen als clients. D'aquesta saborosa anàlisi sorgeix l'article i d'aquí provenen les cartes al director (com la que s'insereix a la contracoberta): tot un poema. I no només són els restaurants, els bars o el sector de l'hoteleria en general les víctimes preferides per Monzó; sinó que tot, absolutament tot, és criticable. ¿Per què? Perquè put a fem. Així, des dels vailets pintant autobusos en una campanya municipal ("Xarons", "Què sap el gat de fer culleres"), al patrocini de l'esport des de diverses administracions ("L'intocable", "1993"), les pel·lícules acolorides ("¿Que et surten els colors, reina?"), les traduccions ("Desaprensius", "Com traduir un kiwi"), el fonamentalisme catòlic que pul·lula amagat per arreu ("0,5239")...; i com a substrat de tot això les dues cares de la mateixa moneda: "Mirar-se el melic. Uns, per contemplar-lo i meravellar-se'n: quina preciositat! Els altres, per burxar-hi una estona, treure'n el borrissol amb cara de fàstic i, tot seguit, dur-se el dit al nas, per ensumar-lo amb interès i displicència" ("Aquest país"). I aquí hi cap de tot i tothom: des del pujolisme (¿només social?) més de soca-rel ("Tic i fet") fins als que porten sempre aixecada la bandera de les nostres tradicions: des del Barça a la Moreneta, passant pels torracollons de cada dia (els farmacèutics que no volen vendre condons —"¿És condonable no vendre condons?"—, els crítics literaris —"L'art de l'entrevista", "Com fer-se l'nteressant escrivint articles" o els que titllen de marietes els objectors de consciencia —"Els insubmisos, la truita de patates i el senyor Rico"—). I així fins a una llarga corrua que, a cops, esdevé curta per la gràcia i l'estil d'en Monzó a l'hora de repassar-los en centrar-se en alguns temes en concret (p.e., cambrers i traductors —vegeu-ne un de cada cinc articles—).

I una torna per aplaudir un llibre, un recull d'articles com La maleta turca: que la bilis sempre és profitosa, i més quan es presenta amb una lucidesa tan enlluernadora com la present. Per tancar, reconèixer la tasca duta a terme per Quim Monzó en l'ús d'un llenguatge cuidat, elaborat (tot i que no ho sembli) i d'una contemporaneïtat, al costat de continguts, tot i la llunyania temporal, tan abassegadora com ho és aquest lleuger equipatge d'autodisciplina i de collita pròpia.

Antoni Mateu, AVUI, Barcelona