Xavier Moret, Compartir, Barcelona

Instantànies de l'actualitat

Aquest Hotel Intercontinental és un aplec d'alguns dels articles publicats per Monzó, durant tot el 1990 i els primers mesos de 1991, al diari Avui i altres rotatius de Barcelona. En aquest sentit, és la continuació dels reculls El dia del senyor (1984), Zzzzzzzz (1987) i La maleta turca (1990), tres volums molt ben acceptats pel públic lector, que han assolit ràpidament diverses reimpressions i editats tots ells, com el que ens ocupa, per Quaderns Crema.

De fet, doncs, no és un llibre que ens presenti un nou Monzó ni un llibre del qual hàgim d'esperar altra cosa del que ja ens té acostumats, i prou ben acostumats, aquesta sèrie. En tot cas, a Hotel Intercontinental s'hi confirma la voluntat de l'autor i l'editor de presentar-nos un retrat crític gens acomodatici del devenir dels nostres temps, la dècada dels anys vuitanta i ara ja l'inici de la dels noranta, tot aprofitant la continuada presència de Quim Monzó en les pàgines de la premsa diària barcelonina. El pas al format llibre permet, indubtablement, que aquestes instantànies de l'actualitat esdevinguin unes imatges fixades amb més durabilitat que la que ofereixen els papers dels diaris. I aquest és un pas que, sens dubte, cal agrair, perquè els articles de Monzó tenen el gran avantatge de suportar sense cap problema una lectura posterior —de millorar-hi encara— i de configurar, en el seu arreplec, un tot enriquidor i més contundent.

Amb un humor que sovint esdevé sàtira, amb una actitud radicalment crítica, punyent però mai àcida, i amb un estil prosístic que és a la mateixa alçada del seu alter ego narrador, tot i les exigències de brevetat del gènere —a cops fregant el conte curt—, Quim Monzó basteix la seva pròpia visió de la realitat que ens envolta, d'aquesta societat de finals de segle. Aquests articles són lúcids i divertits, amens i engrescadors, instructius i destructius. I, per acabar-ho d'adobar, no es fan en cap moment avorrits, ja sigui quan ens descriu de primera ma el comportament dels periodistes internacionals traslladats a Bucarest en els primers moments d'aquella mena de revolució que va enderrocar Nicolae Ceausescu —a l'article que obre l'aplec, d'un títol prou intencionat: "La Facultat de Ciències de la Informació"—, ja sigui quan comenta que, vista la gasiveria dels restaurants de casa nostra, que quan algú demana aigua li solen portar unes ampolletes que s'acaben en un no res, "sembla com si beure aigua fos una excentricitat" —a l'article que clou, precisament, aquest volum. Un Monzó interessat per allò més col.lectiu i que no ens amaga alguna de les seves preferències personals, un Monzó que és modern i que se'n fot d'alguns comportaments que aparentment defineixen una certa modernitat. Un Monzó, en definitiva, que ja coneixem tots. No sols un dels nostres millors escriptors: un mestre del sempre difícil i perillós periodisme literari.

Josep Bargalló Valls, AVUI, Barcelona

:

Monzó, vist per Pla

Doncs sí. Quim Monzó ha comès un delicte. Més d'un cal suposar-li, però potser ja seria hora que almenys aquest el pagués. Ja fa massa temps que un brillant —però també malvat— escriptor es diverteix a costa d'un dels millors llegats de la cultura catalana: les immortals frases del nostre gran Josep Pla. Una acurada investigació encapçalada —paradoxalment— per Xavier Febrés i Lluís Bonada, sota la supervisió de l'editor Vergés, ha demostrat que les cites de Josep Pla emprades profusament per Quim Monzó són, totes elles, falses. ¿Des de quan Pla sentenciava coses com aquestes?: "No preguntis mai on has pescat el corball. Pregunta tan sols si al Mòtel te'l cuinaran de franc". ¿Des de quan Pla tergiversava frases de Lluís Llach com la famosa "No somiem passats que el vent s'ha emportat. Una flor d'avui és marceix just l'endemà"?. El pitjor, però, és que a Monzó li és ben igual. Als programes de ràdio on col·labora, a qualsevol dels seus articles, Monzó ha traspassat tots els límits raonables. Algú —l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Pujol en persona, Carlos Sentís...— li hauria de parar els peus. La gent, la força de Catalunya, ho agrairia.

Però, tot plegat, Monzó ha fet un llibre. Una recopilació d'articles apareguts a l'Avui, El Periódico i el Diari de Barcelona. La nova oferta de columnística monzoniana —un cultisme que regalaríem, encantats, a Julià Gulliamón— ofereix les habituals obsessions d'aquest escriptor. El Monzó ombusdman, flagell de cambrers porcs, taxistes neofeixistes, porters macarres, mestres de Rosa Sensat, fanàtics de David Lynch, dissenyadors mediterraneistes o ciclomotoristes suïcides. Aquest és el Monzó pròdig, el que utilitza tota la seva agudesa, tots els sentits del voyeur compulsiu per llimar un fibló perfecte contra totes les preses de pèl dels agents que ens destrossen la vida diària. Fins que finalment, trastocat per un lema que el persegueix : —"La feina mal feta té un present esplendorós"— ens confessi "la sensació repulsiva que el món esta governat, en les coses més quotidianes, per forces estultes" (Hotel Intercontinental, pàg. 211). Davant el buit, Monzó clava la seva mirada d'escèptic, susceptible i perillós, en la seva ciutat i en totes les ridiculeses, en tots els llocs comuns que, a batzegades, empastifen aquest entorn hostil on —sabent-se assetjat— cal atacar primer. I, per tant, Monzó no en pot tenir prou amb l'exercici de franctirador del consum, perquè, més enllà dels cambrers, hi ha els sociòlegs, els meteoròlegs, els crítics de cinema, els periodistes —uns quants almenys— que no contribueixen a ordenar el caos, sinó que, simplement, s'hi instal·len i li trauen tot el suc possible. Jugant a la simulació i a la confusió, a la fraseologia estèril.

Però, en aquesta mena de corpus filosòfic monzonià —una vegada més, la fraseologia—, damunt d'aquest triangle d'estultícia, hi ha un país que molts creuen —ell no— que té un govern. Llavors, entre irònic i bíblic, apareix un Monzó que molt de tant en tant, per més que li cansi, comenta algunes de les perles de l'acció de la Generalitat. Reduint un gest ampulós —la CEE oficialitza el català— a una broma absurda. Destriant, d'entre les mitges tintes, la veritat.

Després, a petites dosis, ens serveix des d'una recepta de cuina a la demostració pràctica de la inutilitat dels números romans. És el Monzó útil, quasi informatiu. Que és, sempre i en tots els terrenys, un jutge criminal: difícil de rebatre quan carrega contra els zombies del llenguatge i deliciosament pervers quan corromp voluntaris antialcohol. Però, en qualsevol peça, hi ha quilos de llengua depurada, artificial tal com pertoca a la llengua literària —aquesta clàssica lata de la pagina 128 digna d'un Mirador— però gens artificiosa. Monzó ens ofereix una imprescindible lliçó d'estil renovada amb cada nou lliurament d'articles. I, en plena invasió d'opinadors, capejarà qualsevol ressaca. Perque té la solidesa de l'ofici i bones dosis de mala llet. O un temible directe. I perquè, com deia Josep Pla: "Hi ha una línia que va de Montaigne a Samuel Johnson i em temo que Monzó serà capaç de rematar-la". Una vegada més, l'havia encertada.

Oriol Malló, EL TEMPS, València

:

"Monocle de llonganissa"

Es queixa Quim Monzó, en un dels articles recollits a Hotel Intercontinental, que els sandvitxos ja no són el que eren i que és un suplici demanar un entrepà en alguns bars de Barcelona. En comptes d'un entrepà, diu, et serveixen "dues moles de pa entre les quals intenten no amagar talls prims com calcomanies".

Per il.lustrar la protesta, comenta Monzó una experiència dura i recent en un bar del carrer Muntaner, on li van servir un entrepà impresentable. Ho explica així: "Vaig agafar un dels talls, me'l vaig dur a l'alçada de l'ull i hi vaig mirar a través com si fos un vidre esmerilat". Monzó remata l'article descrivint la cara de sorpresa dels cambrers observats a través del "monocle de llonganissa".

Monzó domina l'article curt. Ho ha demostrat en les seves col.laboracions a premsa i ho continua demostrant. A través d'una lent especial, del seu original "monocle de llonganissa"; aconsegueix observar la realitat i comentar-la sense pèls a la llengua i amb un humor d'eficàcia provada. Sap denunciar tant les nueses dels emperadors que d'altres es neguen a veure com donar la volta a les tristes notícies de cada dia per extreure'n la cara divertida.

Monzó es mostra, a Hotel Intercontinental, disposat a devaluar triomfalismes, com quan comenta que el català ja és llengua oficial a Europa o la desproporcionada profusió de creus de Sant Jordi. També és capac de predicar subversions quotidianes. Ho fa, per exemple, quan denuncia la invasió als cines de "la primera generació d'adults que han crescut veient televisió", que es comporten com si el cine "fos el tresillo de casa". Proposa Monzó com a venjança anar al cine armat de paper de cel·lofana i un manat d'alls tendres per aigualir la sessió als menjadors de caramels i comentaristes habituals.

Hotel Intercontinental recull articles publicats el 1990 i el 1991. Tots aquests salven amb dignitat el pas del paper premsa al paper llibre, però n'hi ha un en especial, el que obre el recull, que mereixeria ser de lectura obligada a les facultats de Periodisme. Parla Monzó, en aquest article, de la comunitat periodística que va visitar Romania llavors de la revolució. La seva descripció no va més enlla de l'Hotel Intercontinental de Bucarest, on hi ha el centre de premsa i on els periodistes deambulen de bar en bar esperant el moment d'enviar la crònica. "No es mouen gens de l'hotel, els periodistes. Tant se'ls en fot ser aquí com a les Seychelles", diu. I, mentre els altres enviaven croniques analítiques, interpretatives i grandiloqüents sobre els fets de Romania, Monzó, armat amb el seu "monocle de llonganissa", exercia una vegada més la subversió descrivint ni més ni menys que la realitat. Genial.

Xavier Moret, COMPARTIR, Barcelona

:

El real significado de 'cangurú'

Hotel Intercontinental recoge las más recientes colaboraciones periodísticas de Quim Monzó. Monzó, que fue una de las brillantes jóvenes promesas de la literatura catalana, hoy es un escntor consolidado. Su prestigio no ha hecho sino afianzarse, tanto en el terreno de la ficción —Benzina, La magnitud de la tragèdia—, como en el del periodismo.

Una de las características del género periodístico es su fugacidad. Leer y olvidar. En el mejor de los casos integrar sus propuestas, hacerlas nuestras. Con todo, al articulista no le cuesta brillar, inmerso como está en la opacidad de las noticias de agencia, y el lector agradece este remanso de reflexión antes de continuar en el frenesí de la urgencia informativa. La reválida del artículo periodístico es su recopilación y su edición en libro. En libro, los artículos periodísticos se convierten en otra cosa. El lector accede a ellos de una forma distinta para la que fueron pensados. Al escribirlos, el autor no pensó que fueran a ser leídos de forma consecutiva, descontextualizados de la información diaria. Ahí es cuando el sentido de la oportunidad cede paso al estilo, a la calidad literaria.

No hace falta decir que Quim Monzó pasa con sobresaliente esta reválida. Sus artículos ofrecen una visión jocosa y sarcástica de la realidad. Cuenta el autor en uno de sus artículos que el capitán Cook, en sus exploraciones australianas, preguntó a un nativo el nombre de un curioso animal provisto de una bolsa donde llevar sus crías. "Cangurú" fue lo que le respondió aproximadamente el nativo. No fue hasta más tarde, hasta demasiado tarde, cuando el nombre ya se había extendido a todas las lenguas europeas, que el capitán Cook se enteró de que "cangurú" quería decir "No entiendo lo que preguntas". La anécdota sintetiza la percepción de Quim Monzó: todo se basa en un malentendido.

"Cuando digo digo, no digo digo..." nos hacían repetir en la escuela. Todo el sistema social se basa en aceptar el hecho de que nada es como se dice, que nadie dice nada como es. Vivimos en la gran mentira y somos conscientes de ello. pero los hay que gustan, pretendiendo la ingenuidad de entender las cosas en su forma literal, de desenmascarar la gran mentira. Quim Monzó hace gala de una lucidez firmemente asentada en el sentido común. Propone ver las cosas de otro modo, desprenderse de los prejuicios que enturbian la mirada.

En estos textos concisos adivinamos nuestra historia más reciente, pero lo que importa no es lo que Quim Monzó cuenta sino cómo lo cuenta. Pasar la actualidad, la versión que de ella se nos da en los medios de comunicación, por el tamiz del sentido común. El resultado es una corrosiva visión, una crítica mordaz. Quim Monzó no sólo arremete, como es natural, contra el Gobierno, contra la clase política y contra los urbanistas, sino contra los maîtres, contra los taxistas, contra los motociclistas, contra los vecinos vindicativos, contra los críticos. Por si hubiera alguna duda de su posición, el autor termina con unas palabras que podrían servir para sintetizar el sentido general del libro: "Farien encara més evident la insensatesa que ens envolta".

Josep M. Morreres i Boix, EL OBSERVADOR, Barcelona