"Els textos aplegats ara a Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes no són cap divertiment, són autèntiques punyalades satíriques d'un agitador intel·lectual i, en el conjunt, es converteixen en el testimoni lúcid d'una època. No seria mala idea incloure en un proper recull un apèndix amb les cartes més irades d'alguns lectors..."

Roser Porta, Segre, Lleida

El arte del rodeo

Algunas de las mejores cosas que tenemos se gestaron en el líquido amniótico de la contracultura. Autores recuperados para la novela (Mesquida, Palol, Bolaño) o periodistas que a partlr de la herencia común de Tele/eXprés y Star, de las rumbas de Joan de Sagarra y los malditos de Pau Malvido, han evolucionado hacia la crónica de actualidades, el reportaje olímpico o la crítica de arte. Yo me enganché a Monzó a los 15 cuando en las páginas de la revista Canigó publicaba una sección que se llamaba "Política-aflicció''. Había dado a conocer ya en Tele/eXprés una serie de reportajes desde Vietnam, escritos con Albert Abril. Escenarios desastrados, sexo, psicodelia, el miedo que liberaba todos los instintos: un punto de referencia indiscutible.

Desde entonces las colaboraciones de Monzó en la prensa, reunidas en media docena de libros, constituyen una dietario basado en apreciaciones particulares de la realidad y su reflejo en las costumbres, el lenguaje y los medios de comunicación. De la parodia de la progresía (los que para peregrinar a la Universitat d'Estiu de Prada se compraban calzoncillos nuevos) hasta los tiempos de la correcciónl política. El estilo y la manera de ver las cosas se han transformado en contacto con distintos medios y ambientes: del nuevo periodismo a los cogeneracionales Barnils y Flavià o el surrealismo del grupo Pánico. Su imagen ha pasado de una a otra por todas las pilas de revelado: del baño de popularídad al cocooning.

Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes, que reúne una selección de sus últimos artículos (muchos de ellos de La Vanguardia), corresponde a una fase de retraimiento. Un Monzó sitiado por la tontería contemporánea, por los poderes que intentan montarse en sus opiniones y su influencia mediática (hay algunas descabalgadas furiosas). Un Monzó que, como factor de protección, exige que se cumpla la legalidad o que se juzguen igúal cosas que aparentemente no tienen nada que ver pero que son lo mismo. Si se empeñan en representar a Roosevelt en silla de ruedas, ¿por qué no puede salir fumándose un Camel?, si el Bulevard Rosa se anuncia con una lámina anatómica y una velada referencia a la erección, ¿por qué si fuera una mujer el anuncio se consideraría sexista?

Sentido común contra los prejuicios, contra la hipocresía, contra el dirigismo que adopta ahora sutiles formas participativas. Si el tiempo pasa, si últimamente hay más articulos sobre restaurantes que sobre bares, no por eso los artículos de Monzó dejan de ser literatura de la máxima calidad. A propósito: se ha adaptado muy bien al castellano de la prensa de Barcelona. La versión catalana no es nunca literal, sino una recreación, en la que la comicidad de cierto engolamiento y el uso de casticismos da paso a una expresión menos artificiosa y más coloquial.

Julià Guillamon, LA VANGUARDIA, Barcelona

:

Amb la lletra clara i sense cap taca

Si l'últim recull d'articles de Quim Monzó, Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes, cau a les mans d'algú que, per exemple, en aquells moments està entusiasmat o intrigat amb la lectura de qualsevol altre llibre, ha de saber que correrà un perill inesquivable: el que en un principi només pretén ser una fullejada es converteix, sense saber de quina manera, en una lectura imparable, deixant de banda el llibre que es té a la meitat, com si la voluntat quedés del tot indefensa davant del poder d'atracció que contenen aquests articles de Quim Monzó.

Es poden trobar diverses explicacions d'aquest fenomen. Apareguts a la premsa diària, rellegir des del present el que originàriament era una lectura d'anys enrere, mesclada entre moltes notícies amb data de caducitat, funciona com si fos un mirall moral. En primer lloc, és clar, de les manies i obsessions de l'escriptor, de la seva actitud davant de la realitat, de la seva capacitat de mirar-i jutjar- unes situacions que li són contemporànies. Però en un segon nivell és també un mirall moral tant de l'evolució del mateix lector -copartícip, en el fons, del que pot contemplar-se com les pàgines d'un dietari que ha anat creixent davant dels seus ulls-, com del grau de responsabilitat civil dels costums i judicis dels protagonistes del passat més recent. A aquest al·licient, s'hi afegeix un fet indubtable, i és que des de les primeres línies se sap que el que s'està llegint és literatura, que la seducció lacònica dels seus textos prové d'un escriptor de veritat, que el seu origen periodístic, en aquest cas, no és incompatible amb el que és, en rigor, la literatura. És a dir, una rigorosa xarxa verbal. Monzó podria estar del tot d'acord amb allò que comentava J.V. Foix, que un article s'ha d'escriure com si fos un poema, que s'ha de redactar "pensant en els nostres successors d'ací a dos segles". Si a més a més resulta que el seu autor és un d'aquells escriptors que no ha substituit la percepció directa de la realitat per la rutina i l'hàbit, llavors només es pot afirmar que el lector està de festa.

El lector de Del tot indefens... no trobarà enlloc cap concessió a l'amiguisme, a l'inici d'un intercanvi de lloances gratuïtes amb qualsevol altre articulista o patum cultural, la dèria de marcar el camí dels càrrecs públics i rebre, com a contrapartida, el carnet d'intel·lectual crític i influent. Monzó se centra en un altre àmbit, que potser es podria qualificar de molt més domèstic pel que té d'immediat i d'estar a l'abast de la gent sense cap afany de passar a la posteritat com a pare de la pàtria. Monzó es queixa i es mostra hostil enfront de les coses que molesten: ataca la moda hipòcrita emparada sota el rètol de "políticament incorrecte", denuncia els centres de la lamentable política cultural, enumera els parracs amb que els polítics catalans volen disfressar que Catalunya és tan sols una simple "ficció de país", no s'amaga d'esmentar la gravetat dels problemes que comporta l'existència del bilingüisme, ridiculitza els tics lingüístics dels periodistes i els publicisfes, les estafes legals que ha de patir el consumidor de bona fe, l'absurd de cada dia. Quim Monzó fa una feina de sapa que el lector agraeix perque hi troba una bona part del que ell també ha de patir quotidianament.

Els articles de Monzó es revelen com una maquina fantàstica d'una precisió impecable, que arríba al lloc o al tema de conflicte, hi aplica un raig generós de sentit comú, hi afegeix una dosi necessària i sorprenent de sinceritat i, mentre avança, neteja i posa en ordre la matèria inspeccionada, els espectadors contemplen embadocats el raig de llum que es va imposant sobre el que abans era només desídia i confusió. Un cop acabada la feina, feta amb un rigor i un ordre expositiu d'una eficàcia extrema, se'n va decidida cap a un nou lloc d'interès. Al cap i a la fi, no és gens d'estranyar que aquesta sigui la impressió general que s'obté. En un article sobre l'expressió escrita dels escolars, Monzó escriu una sèrie de consells que valen per totes les sessions de qualsevol taller literari: tothom que hagi d'escriure hauria de saber que "té cinquanta pàgines de llibreta d'esborranys per anar provant i millorant, i una llibreta en net per, després de retocar a la llibreta d'esborranys tants cops com cregui necessari la definició que trobi encertada, escriure-la amb la lletra clara i sense cap taca".

Ponç Puigdevall, EL PUNT, Girona