|
Premi
Nacional de Literatura 2000
Premi Lletra d'Or 2000
|
|
Todos los cuentos
de Quim Monzó
Hace sólo
unas semanas, Quim Monzó estaba en un tanatorio. Y les aseguro que no
comienzo así para remedar esos inicios de relato suyos, con los que
intenta —y consigue— poner en vilo al lector desde la primera frase. Ni
tampoco me mueve la intención de frivolizar con una situación extraída de
la vida real, parodiándola, ironizando con ella, poniéndola del revés,
boca abajo o panza arriba, según convenga al caso, como él acostumbra a
hacer tan certeramente.
No me
atrevería a tales ejercicios, porque a buen seguro que el resultado no
resistía ni el menor parangón con el modelo. Nada de todo eso. Cuando digo
que Monzó estaba en un tanatorio sólo estoy informándoles de un dato
auténtico. Era uno de esos tanatorios tan acogedores, tan confortables,
tan de diseño, que le hacen a uno sentir que estar muerto es poco menos
que signo de distinción y elegancia. Se velaba a un personaje de
notoriedad social y el vestíbulo estaba atestado de intelectuales,
políticos y caras populares —aunque no acerté a ver a ninguno que
ostentara las tres cualidades a la vez.
Pues
bien, Monzó se había apartado del tráfago de saludos, pésames y cuánto
tiempo que nos propinábamos con mayor o menor sinceridad los demás
asistentes y, junto a la más discreta de las ventanas, tomaba notas en una
libreta observando de hito en hito el espectáculo que, con nuestros
mejores respetos y muá y muá, conformábamos.
Cuando
regresé a casa, un mensajero me había dejado allí Ochenta y seis
cuentos, la recopilación de los relatos completos —o casi, para ser
exactos, porque alguna exclusión se ha producido— de Monzó, que ha editado
Anagrama. No es que yo crea en el destino, ni en el azar —que no es más
que el destino desorganizado—, pero aquello parecía una invitación
inexcusable a releer unos cuentos que conocí hace tiempo en su original
catalán y que ha traducido ahora espléndidamente Javier Cercas. Lo hice.
Se encuentran allí congregadas esas excelentes muestras de un género que,
junto con la novela —pero aún más que ella—, ha hecho de su autor un
escritor de primer nivel.
De Monzó
podrían destacarse muchos valores diferentes: su talento fabulador; su
competencia para manipular situaciones variadas, desde lo cotidiano a lo
surrealista; su capacidad en la combinación de los registros lúdicos con
otros más profundos —aunque no lo aparenten— sin que chirríen las bisagras
que los articulan; su pericia en el uso del lenguaje, que muchas veces se
constituye en elemento fundamental de la propia narración; su frescura en
el empleo de la ironía y de la parodia; su impecable manejo de la
desmitificación como recurso de crítica de costumbres; y su habilidad por
recuperar temas y argumentos de la relatística anterior —aunque
mayoritariamente del siglo XX— sin pagar el peaje de la emulación, sino
dando un tratamiento personal al modelo y, no pocas veces, mejorándolo.
Todos
esos rasgos del estilo de Monzó los advertirá quien le dedique ahora una
primera lectura, y de casi todos se ha escrito ya lo suficiente como para
no insistir aquí más de lo necesario. Pero quien aborde la colección como
relector advertirá además un rasgo que es privativo de los escritores
verdaderamente sólidos: muchos de los cuentos, aun basándose en la
sorpresa como recurso más notable, permiten ser releídos cuando aquélla ha
sido ya superada, y provocan todavía sensaciones deliciosas. Eso sucede,
sin duda, porque en Monzó importa tanto el armazón como los cimientos. Más
aún, algunos relatos no sólo permiten, sino que exigen una segunda lectura
en la que se saborea mejor la madurez —cada vez mayor, todo sea dicho— de
los procedimientos narrativos.
Déjenme
creer que lo que Monzó anotaba en su libreta en aquel tanatorio eran
ideas, esbozos, perfiles, para algún relato embrionario —tal vez ya a
estas alturas terminado.
Desde
luego, en Ochenta y seis cuentos no he encontrado ninguno que
tratara de un crítico que espiaba a un autor durante un velatorio. Pero
eso habría sido ya demasiado, incluso para Monzó.
Javier Velaza, EXPANSIÓN, Madrid
:
Els vuitanta-sis
de Monzó
En un sol
volum, Monzó acaba de reunir tots els seus llibres de contes, des d'Uf,
va dir ell (1978) fins a
Guadalajara (1996). Ja sabíem que dels anteriors, aquells que va
publicar conjuntament amb Biel Mesquida en el recull Self-service
(1977), Monzó fa temps que no en vol saber res. Formen part, amb la
novel·la que meresqué el Prudenci Bertrana de l'any 1976 (L'udol del
griso al caire de les clavegueres), d'una etapa que l'escriptor vol
oblidar i fer-nos oblidar. I té tot el dret a fer-ho. Com, amb el permís
de Monzó, el tenen també a recordar la seua importància els qui s'entesten
a estudiar la seua obra, a llegir-la amb ulls més o menys crítics.
Ai, els
crítics! Uns personatges que Monzó admira fins al punt d'haver-los dedicat
perles, de collita pròpia i aliena, que a hores d'ara circulen àmpliament
pels ambients literaris nostrats. No hi ha estudiant valencià de
literatura catalana, per exemple, incapaç de construir una frase amb
sentit a partir d'aquests dos parells de paraules: gossos i fanals/crítics
i escriptors. El cas és que, als crítics, aquest nou volum els dóna carn i
peix, una bona dosi d'aliment per sobreviure una llarga temporada. Vull
dir que aquests Vuitanta-sis contes són alguna cosa més que una
simple opció de mercat. L'editor sabrà què ha de fer amb els volums
individuals, si se'ls deixarà morir o si conviuran amb aquest altre, de
preu no tan assequible, o fins i tot si els veurem reeditats amb les
modificacions incorporades ara. En tot cas, els lectors de Monzó celebrem
l'esdeveniment. Ja ens va bé tenir-los tots a l'abast, en un sol volum i
no perduts pels prestatges. Però, insistesc, aquests Vuitanta-sis
contes són alguna cosa més que una maniobra simplement comercial.
M'atreviria a dir que, precisament, estan especialment dedicats a les
lectures crítiques, aquelles que hi podran destriar el que hi ha
d'oportunitat editorial i el que és conseqüència de la voluntat de revisió
constant i rigorosa de la pròpia obra. Perquè el conjunt adquireix ara
noves llums, condemna d'un gènere que es veu forçat a anar més enllà de
les unitats individuals per sotmetre's a una forma de publicació en recull,
que precisament Monzó sempre ha sabut explotar amb intel·ligència. Potser
per això aquest recull de reculls ha posat fre a una certa plusvàlua de
sentit que permet la forma de publicació del conte contemporani i que és
fàcilment observable en els llibres anteriors, sobretot a L'illa de
Maians (1985), El perquè de tot plegat (1993) i
Guadalajara (1996). El volum respecta les característiques de les
unitats incloses -els llibres anteriors- sense que el títol o qualsevol
altre element -d'aquells que els acadèmics en diuen paratextuals- intente
la creació d'una unitat superior que vaja més enllà de la simple
referència numèrica. A no ser que el vuitanta-sis -i confesse una
ignorància absoluta i definitiva en aquesta matèria- ens porte a alguna
mena de disquisició cabalística, no exempta d'enrevessades connotacions
simbòliques, a la manera com, recentment, Jaume Aulet ens ha suggerit dels
vint-i-dos de Rodoreda.
Monzó,
això sí, ha introduït modificacions en el contingut dels reculls aplegats.
N'ha eliminat, per exemple, alguns contes d'Uf, va dir ell: «Biografia»,
«Sobre la decisió d'engegar-ho tot a rodar», «Ressenya d'una depressió
suïcida», «Sobre el pes específic» i «Els cas del bitllet de mil»; o «Bessonada»,
d'Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. I n'ha revisat d'altres,
sobretot els més antics, els que difícilment poden amagar recialles
d'aquella primera etapa de la seua literatura que s'entesta a fer-nos
oblidar. La revisió, però, que va des de l'eliminació d'un adjectiu al
canvi d'una construcció sintàctica o del nom d'un personatge, deixa
intacta l'ànima d'uns contes que foren escrits quan ho foren i que, en
conseqüència, no exigien més que la feina de qui els vol polits. Eliminar
i polir, dues decisions pròpies dels escriptors que fan del rigor un
principi clau de la seua creació. O el que és el mateix, Monzó crític de
la seua pròpia obra. El gos i el fanal, el crític i l'escriptor són en
aquest cas una i la mateixa cosa. El lector dirà, però jo sempre he tingut
la sensació que llegir Monzó és afermar-se progressivament en la creença
en la inutilitat de la reflexió sobre la literatura i, alhora, observar
com ell mateix no deixa de fer-ne un ús conscient i sistemàtic. La
perplexitat és evident. I ho és també en el cas d'aquesta revisió de la
pròpia obra on l'escriptor, al meu veure, no fa altra cosa que llegir-se
amb ulls crítics i, en conseqüència, ja no és ell mateix sinó algú per a
qui llegir és tenir sempre, com el lector de Chardin, la ploma a la mà,
disposada a fer les anotacions marginals oportunes.
I és que,
cada vegada n'estic més convençut, Monzó és un escriptor amb tots els ets
i els uts, un escriptor d'aquells que els veus anar fent amb voluntat de
construir una obra coherent i que vol endinsar el lector en una visió del
món, pròpia i suggeridora. Sens dubte, la virtut més remarcable d'aquesta
oferta editorial és que ens permet veure el conjunt d'una obra de pes en
la narrativa catalana d'aquest final de segle. Escriptor polèmic des dels
seus escrits primers, en bona mesura perquè volgué trencar amb determinats
estereotips del comportament creatiu: era innovador i s'entestà a
practicar una literatura lluny dels transcendentalismes, però no per això
buida d'un sentit que, tot seguint models coneguts, apareix gairebé sempre
amagat darrere d'abillaments formals més aviat austers. Austeritat
que no és precisament sinònim de pobresa, sobretot quan, com en el cas de
Monzó, és el resultat d'un treball que vol essencialitzar formes i temes
i, alhora, arribar sense dificultats als lectors. Un escriptor que, a més,
ha tingut la gosadia de construir la columna vertebral de la seua proposta
creativa a partir d'un gènere encara infravalorat en la literatura
contemporània. I això malgrat exemples, que ell mateix ha recordat sovint,
com Borges, Cortázar i Calders. No entenc per què hi ha encara qui dubta
que parlar de narrativa breu contemporània és necessàriament parlar de
Quim Monzó. Al costat dels contes de Rodoreda, dels de Calders i
possiblement també dels de Sarsanedas i Moncada, aquests vuitanta-sis de
Monzó mostren un escriptor que no només ha estat capaç de construir una
obra valuosa, sinó que --el que és tan o més important-- ha obert camins
nous i ha permès que escriptors més joves es decidiren a explorar-los.
En la
narrativa breu actual, certament, hi ha altres models. El Moncada d'Històries
de la mà esquerra, per exemple. I tant de bo fóra fàcil adduir-ne
d'altres que, com és el cas d'aquests dos, participen del rigor i d'allò
que els lectors experimenten quan es troben davant d'un bon escriptor: que
té coses a dir i que les diu de manera singular.
Vicent Alonso, CARÀCTERS, València
:
La magnitud de
tot plegat
Sis-centes
trenta-cinc pàgines de contes de Quim Monzó fan una impressió
considerable. Després de la seva publicació hauria de ser una mica més
difícil relegar-lo al prestatge dels best-sellers de literatura
humorística, com fan encara alguns despistats lectors literaris, divins,
tocats d'alta cultura. Ignorar el que per als lectors europeus o americans
és evident -que rere l'humor de Monzó hi ha una pulsió tràgica i que rere
l'aparent transparència de la seva escriptura s'hi amaga un treball de
matisos i precisions- és bàsicament això: ignorar. O també segregar
anticossos per defensar-se d'un verb lúcid que els desmunta la màscara
pretenciosa.
Els
contes de Monzó són màquines de segregar interès i lucidesa alimentades
per un vitalisme inicial que es converteix ben aviat en angoixa i
incertesa. Ens permeten assistir al combat singular entre la centrifugació
constant d'una imaginació desbordant i la concentració de tots els
esforços en una única direcció que condueix al punt final: quan el conte
es clava just al centre de la diana i es transforma en sensació
indefinible i en persistència a la memòria de formes simètriques i
reveladores. L'evolució en l'art narratiu de Monzó durant aquests últims
vint anys es xifra en la capacitat de dotar progressivament aquell regust
indefinible que queda després de llegir el conte del sentit i la força
d'interpel·lació dels grans enigmes i abismes vitals per on tots ens
estimbem dia sí dia no.
Manel Ollé, EL PERIÓDICO, Barcelona
:
Pildorazos
No son aún sus Cuentos Completos, pero sí la
recopilación de todos sus libros de relatos publicados hasta la fecha,
revisados para esta ocasión y excelentemente traducidos del catalán al
castellano por Javier Cercas. Una muestra suficiente para reconocer a Quim
Monzó como un narrador de los grandes, que ha tenido además la merecida
fortuna de contar con el favor de un creciente número de lectores.
Lo propio de Monzó es la distancia corta, el
cuento breve que entra en harina en directo gracias a la cercanía de un
narrador que apenas se involucra. Desde Uf, dijo él hasta
Guadalajara, Monzó se empeña en dar lo mejor de sí en el arranque,
como si sólo eso importara. "Los escritores se equivocan cuando
desarrollan los planteamientos iniciales. Deberían, sistemáticamente,
plantear inicios y abandonarlos en el momento más sugerente. Es en ese
momento del inicio cuando sus historias son perfectas", dice el lector
apasionado, uno de sus últimos personajes.
Para sortear el peligro de la decepción en el
desarrollo del cuento, Monzó recurre a mil trucos, en forma de giros
inesperados, diálogos rompedores, vueltas de tuerca que sugieren una
revolución, puntos de vista inéditos que ayudan a ver la otra cara de la
moneda. La parodia de géneros se confunde con su homenaje, las historias
ya clásicas de Kafka, Homero, Guillermo Tell o Robin Hood se vuelven
perversas o revelan una quiebra en la moraleja comúnmente aceptada. Quim
Monzó se asoma al filo del rizar el rizo, pero sabe detenerse justo a
tiempo.
Dotado de una magnífica capacidad de observación,
el escritor catalán destripa las dudas y manías contemporáneas con un
humor que bascula entre el sarcasmo y la ternura, como si se estuviera
retratando él mismo. No en vano pululan por estas historias escritores
atormentados, amantes que no paran de desconfiar, individuos innominados
que actúan como arquetipos de costumbres, aficiones o perplejidades
comunes. Monzó los acoge a todos, los agita un poco y lanza la bomba hacia
el lector indefenso.
Pedro de Miguel, EL MUNDO, Madrid
|