Isidor Cònsul, Serra d'Or, Barcelona

Monzó incisiu

D'un escriptor que ens agrada ens complau la publicació d'aquells llibres que, encara que puguin ser considerats com a menors o de segona divisió, satisfan la curiositat o l'avidesa que tenim sobre aquest escriptor. Així, la correspondència de tal novel·lista, el dietari d'un poeta, els textos teòrics d'un contista o les cartes a la nòvia d'un dramaturg, vénen a cobrir la falta d'altres textos més pròpiament literaris. A vegades, a més, passa que aquests textos suposadament menors i escrits potser sense pensar en la impremta resulten ser tan deliciosos com les obres consagrades.

Aquest segon recull d'articles de Quim Monzó, Zzzzzzzz (el primer va ser publicat ara fa tres anys amb el títol de El dia del senyor), caldria incloure'l entre aquest grup de llibres menors, però no per això menys interessants que els seus altres llibres.

Monzó ha reunit a Zzzzzzzz els articles publicats durant els darrers anys a la premsa i alguns textos escrits per a catàlegs i exposicions. Com a articulista, Monzó s'ha convertit, i això els que van llegir El dia del senyor o els que segueixen periòdicament allò que publica a la premsa ja ho saben, en una de les plomes més incisives del món de la cultura catalana. Cada article és una ocasió per plantejar un cas, denunciar una actitud o alabar-ne una altra. Sempre amb un estil molt personal i transparent, Monzó, amb una envejable lucidesa, fa avançar el discurs fins arribar a la conclusió desitjada. Del plantejament de la qüestió fins a la conclusió, al mig d'aquest camí, és on intervé el toc Monzó, la gràcia que posseeix l'autor per fícar-se el lector a la butxaca, convèncer-lo i fer-se'l seu. En certs temes Monzó es converteix en un punyent ombudsman que ataca i defensa alhora amb una seua ironia i unes bones dosis de mala llet aquells comportaments (ja siguin institucionals, ja siguin individuals) que, per xarons, curts de vista i patilleros semblen del tot decidits a provincialitzar la nostra societat. Els articles de Monzó són un bon antídot contra la miopia, que és la malaltia senil d'un cert progressisme, contra la carrincloneria i contra certes actituds aparentment modemes però que, de modernes, en tenen ben poc. Els articles de Monzó són, en definitiva, un atac contra aquesta classe dirigent (política i intel·lectual) que hem de suportar en aquests dies, una classe dirigent completament mancada d'idees, insípida i amb un pregon mal gust. Uns homes públics, ja siguin polítics, ja siguin intel·lectuals, que, més enllà del seu color polític, han trobat una còmoda solució a la seva incapacitat en el victimisme i el dependetú.

Un altre aspecte del Monzó articulista, deixant de banda ja el contingut, és la forma. Igual que en el Monzó narrador, trobem aquí una constant preocupació per l'estil, per aconseguir la màxima claredat en el moment d'exposar la idea. Els articles aconsegueixen d'aquesta manera un to i un ritme que encara els fa més agradables, i més eficaços també. Alguns, a més, son construïts i desenvolupats talment com si es tractés d'un conte (el primer i el darrer del volum, sense anar més lluny), i inclús alguns personatges de la fauna monzoniana apareixen més d'una vegada, com és el cas del pederasta Alberch, per al qual Monzó reclama un lloc com a presentador de telediaris.

Com deia al principi, és bo que els escriptors, a més de la seva producció de ficció, publiquin aquest altre tipus de llibres que completen i enriqueixen la figura de l'autor. Els editors catalans, però, no semblen gaire aficionats a editar correspondències, dietaris i reculls d'articles (i, per que no, iconografies, com fan els editors anglesos), ja s'ho trobaran. La llàstima és que els que en sortim perdent som els lectors.

Oriol Castanys, EL TEMPS, València

:

Oposició lúdica

Aquests dies he llegit Zzzzzzzz de Quim Monzó. El volia llegir abans de l'estiu, aquest llibre, però no hi va haver manera. Cap de les vegades que el vaig demanar, a diferents llibreries de Roda, Vic i Manlleu, no vaig trobar-lo: sempre l'havien exhaurit. Bon senyal, oi? Aleshores jo, que fins en aquell moment no havia llegit res de Quim Monzó (mea culpa), vaig comprar-me Olivetti, Moulinex..., Benzina i L'illa de Maians. Me'ls vaig empassar l'un darrera l'altre amb delectació, i vaig quedar plenament satisfet. Com hi he quedat ara, en llegir Zzzzzzzz, i no solament perque sóc un pèssim lector de premsa i gairebé tots els articles recollits al llibre eren nous per a mi.

No cauré, evidentment, en la pedanteria de descobrir Quim Monzó, tot i que per a mi —humilment ho confesso— ha estat una descoberta; no li fa cap falta que jo, ara, el descobreixi. Només vull remarcar una característica dels seus articles que m'ha cridat l'atenció. Monzó practica el que jo en diria oposició lúdica. ¿Que què és això? Doncs per a mi és l'oposició sistemàtica, mordaç i divertida, una oposició que sense una copiosa informació i un gran domini tècnic resultaria d'un xaronisme insuportable. Jo diria que aquesta oposició la practica en els contes, en la novel·la (la que jo he ilegit) i en els articles, tot i que és en aquests últims on resulta més evident, és clar. Amb la seva actitud se situa au dessus de la melée, però atenció!, en aquesta posició és relativament fàcil enfilar-s'hi; el que costa és mantenir-s'hi amb gràcia, cosa que ell aconsegueix. Sospito que per a ell deu ser un exercici estimulant, mantenir aquesta actitud, fins i tot independentment de si això s'avé més o menys amb el seu tarannà, que suposo que s'hi deu avenir. S'ha guanyat a pols un lloc preeminent, dins un panorama perepunyetístic com el nostre. Que els déus li conservin la lucidesa, per bé de tots.

Llegint els articles de Zzzzzzzz  he pensat en un amic meu que sempre diu que, si tornés a néixer, es faria polític però sempre de l'oposició, perque els de l'oposició, argumenta, cobren si fa no fa el mateix que els que manen, i només han de portar la contrària. El meu amic fa conya. Amb el que sé d'ell, m'atreveixo a assegurar que mai no faria d'opositor només per diners. Tampoc no crec que ho faci en Monzó. Quan un només es dedica a tocar els dallonses a la gent, no escriu tants articles bons; en algun —en més d'un— se li veu la mala bava. L'oposició lúdica  d'en Monzó és una pirueta constant que exigeix una gran preparació física. No la pot pas fer tothom, certament. Per això els imitadors haurien d'anar amb molt de compte. Perquè n'hi ha, d'imitadors; i fan més aviat pena; se'ls veu el llautó de seguida. Aquest és un país petit i amb un Monzó n'hi ha prou. Que els déus ens el conservin.

Miquel Martí i Pol, AVUI, Barcelona