Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada 2008

"Quim Monzó es el innovador, es el rupturista, es el narrador catalán que con más originalidad recoge el sentido del mundo contemporáneo, con mucha ironía y con la profundidad que esta ironía le da a sus obras".

Josep Maria Castellet (Rosa Mora, "Un solo libro de calidad ya hace grande una literatura periférica", El País, Madrid)

L’home que mira per la finestra

Sembla que, conscientment o no, Quim Monzó tingui ben apresa aquella lliçó que deriva d’una famosa frase de Gustave Flaubert del 1845: “Perquè una cosa esdevingui interessant, n’hi ha prou de mirar-la molta estona”. I que té un complement, en un altre extracte de la seva correspondència: “De vegades, després de mirar-me atentament un còdol, un animal, un quadre, he arribat a sentir com m’hi ficava a dins”. Perquè, des dels seus primers llibres, Monzó ha demostrat que interessar-se per la vida quotidiana no és una activitat ordinària i ha dedicat molta energia literària a intentar representar l’essència de les coses i evitar-ne les aparences més anodines. Hi ha en la seva literatura una mena de poètica melancòlica de la vida quotidiana moderna. O, més ben dit, molts dels seus contes (i també el seu articulisme) plantegen una interrogació sociològica sobre la quotidianitat que prové d’una mena de deure seu, de memòria personal, però que constituirà, per les generacions futures, un veritable arxiu dels espais actuals, dels comportaments i obsessions col·lectives d’aquest tombant de segle, dels canvis en les conductes personals d’avui, com ho són els llibres de Georges Perec a França.

En el seu nou llibre, Mil cretins, un Monzó amb un talent renovat desplega la seva enorme capacitat literària per escriure uns relats amb una prosa neta i eficaç, una llengua impecable que ni es veu i una visió fatigada de la realitat. Els contes de Monzó es reconeixen de seguida però no es repeteixen mai. Són artefactes autònoms, que s’aguanten per si sols, amb la bellesa de les coses ben fetes que saben adequar la seva forma a la seva funció. Però és evident que la literatura de Monzó no és un document sociològic ni ho pretén ser. Més aviat és com si imposés una mena d’hiperrealisme, amb una descripció neutra i objectiva, que, de cop, per l’acumulació de detalls, es torna demencial i expulsa el lector de la realitat. Una realitat tan real que no ho sembla, dotada d’una nova perspectiva feta d’una estranya profunditat. Potser per això hi ha, en els seus contes, una visió desencantada de la vida que com més va més es torna melancòlica i que desestabilitza el lector. Monzó sempre fa la sensació d’un astorament generalitzat davant la realitat, davant els homes (i les dones), davant les paraules i les coses. De la cartografia urbana que aixeca, de l’atles de la identitat contemporània que fotografia, se’n desprèn un complex món interior, que emergeix a través d’humor negre, sempre amb protagonistes angoixats, obsessius, que viuen els replecs d’aquest món amb una incredulitat total.

Mil cretins és un llibre més llarg que no sembla. Són dinou contes, dividits en dues parts. En els segons, amb alguns relats brevíssims, Monzó continua treballant formes i temes que domina. A "La sang del mes que ve", un conte transgressor que podria provocar polèmiques, Maria decideix no tenir el seu fill. A “Una nit”, un príncep blau s’adona que la princesa no es desperta després del primer bes. A “Trenta línies”, el més previsible, un escriptor exposa els problemes que té a l’hora d’escriure un conte. A “Xiatsu”, un home ha de sortir d’un bar entre les burles d’un grup que ha ocupat la taula del cantó. A “El noi i la dona”, dos personatges es retroben cada dia: un enganxa cartells i l’altre els desenganxa tot seguit. Sempre s’acomiaden amb un “Fins demà!”.

Els primers contes, en canvi, són més llargs i més densos. És com si Monzó es renarrativitzés per transposició autobiogràfica. N’hi ha molts escrits en primera persona, els personatges tenen records infantils i els expliquen, hi ha retrats d’amics com Ramon Barnils i Jordi Vendrell, filtrats pel somni. En destaquen tres contes inoblidables que causen estupor per la seva perfecció formal. A “Dissabte”, una dona que fa endreça retalla amb fúria les fotografies del seu marit. Successivament, buida calaixos i armaris i els mobles del pis i, al final, desmunta les rajoles i el pis mateix. La repetició de paraules i gestos i seqüències dóna una inquietant sensació d’immobilitat al moviment intern del conte. “L’arribada de la primavera” és un conte estremidor ben situat entre les dues parts del llibre. Un home visita cada dia els seus pares en un geriàtric. Li demanen morir com més aviat millor. Alhora, perplex, visita el pis buit que ocupaven. A “Miro per la finestra”, un home mira per la finestra (indiscreta) perquè li ve de gust. El conte fa avançar magistralment el temps de la història i el del relat. Observa el carrer, escolta els seus sorolls, es recorda ell mateix de petit, parla per telèfon, pensa en allò que no veu o en allò que podria veure a través de les branques dels arbres. Sap transformar un acte banal en una obsessió inútil. Mirar per la finestra es torna metàfora de la literatura de Monzó i de la vida mateixa.

Xavier Pla, AVUI, Barcelona 

:

Das Leben ist Schmerz

Der Vater gibt ihm auch einen Kuss, fasst ihn am Nacken, damit er sein Gesicht nicht wegdrehen und er ihm noch einen Kuss geben kann. Der Vater liebt seinen Sohn sehr. Er ist das Einzige, was er auf der Welt hat."

Eine Eltern-Kind-Beziehung, in drei Sätze gefasst. Sie entstammen der ersten Erzählung aus Quim Monzós Band "Tausend Trottel", die von einem Besuch eines Mannes bei seinem Vater im Altersheim handelt. Der Vater, diese Information gibt der Text ganz nebenbei, ist Transvestit. Als der Sohn kommt, ist er dabei, sich anzuziehen, das schwarze Seidenhöschen, dann, einen absurden Dialog später, den Spitzen-BH.

Die Beiläufigkeit, mit der der Sohn ihm hilft, verrät Vertrautheit und den Respekt vor dem, was der Vater sein möchte. Das umfasst auch den Wunsch, der Vater möge seine Rolle auch in würdeloser Umgebung würdevoll darstellen: "Der Sohn denkt, wenn er noch öfter mit Strumpfhosen hinausgeht, müsse er ihm sagen, dass es besser wäre, die Haare an den Beinen zu entfernen …". Doch der Satz geht noch weiter: "… aber er hat den Gedanken noch nicht zu Ende gedacht, da fällt ihm ein, dass er ja derjenige wäre, der den Rasierer kaufen müsste […] und beschließt, nichts zu sagen."

Der nächste Satz aber lautet "Herr Beneset beobachtet den Sohn." Dieser Sohn, der seinen Vater liebt, ist nicht bereit, ganz für ihn da zu sein. Und dieser Vater, der seinen Sohn mehr als alles liebt, weiß es. Und seine besitzergreifende Geste vom Anfang wird dem Verzicht weichen. Wie, wahrscheinlich, schon so oft.

Monzó (und mit ihm seine offenbar großartige Übersetzerin Monika Lübcke) setzt jeden Satz, jedes Wort präzise. Großartig ist es, wie aus dieser radikalen Genauigkeit der Beobachtung das Absurde erwächst, wie durch das Gitter des Realen hindurch das Surreale - oder ist es das nur scheinbar Surreale, das sonst Unausgesprochene? - ins Freie drängt.

Geradezu programmatisch findet sich dieses literarische Verfahren verbildlicht in der Erzählung "Ich schaue aus dem Fenster". Auf dreizehn Druckseiten protokolliert der Erzähler darin, was er bei stundenlanger genauester Beobachtung der Geschehnisse vor seinem Fenster sieht, ferner, was er dabei denkt, gibt ein zwischendurch geführtes Telefongespräch wieder, in dem ebenfalls das Aus-dem-Fenster-Schauen thematisiert wird, und gerät immer wieder in gedankliche Abschweifungen, die schließlich in die Vorstellung münden, sich ein Ohr abzuschneiden, um im Krankenhaus zumindest vorübergehend Zuflucht vor den Zumutungen des täglichen Lebens zu finden.

Tod und Alter, Schmerz und Krankheit bilden die Grundierung für die Erzählungen im ersten Teil des Bandes, und so brutal es einem oft ans Herz greift, so sehr reizt gleich danach oder oft auch gleichzeitig das Überpointierte einer Passage zum Lachen. Die letzte Erzählung dieses ersten Teils, "Der Frühling kommt", spielt wieder in einem Altersheim, diesmal ist es ein altes Ehepaar, das sich dort gefangen fühlt und sterben möchte. Sie haben schon ausgerechnet, wie groß der Eimer sein muss, der ihr Blut auffangen soll, wenn sie sich die Adern aufschneiden, denn sie möchten die Dusche nicht verschmutzen. Der Sohn müsste ihnen helfen, und er bringt es nicht über sich, doch ihr Todeswunsch verfolgt ihn noch in seine Träume.

Alle Geschichten unterliegen demselben Prinzip, existenzielle Sackgassen so auf die Spitze zu treiben, dass sie zur ausweglosen Lebensfalle werden. Jene zum Beispiel, in die der Mann gerät, der seine Freundin nur heiratet, weil er glaubt, sie sei todkrank, und sich dann ein Leben lang an eine Gesunde gefesselt fühlt, die er nie haben wollte. Oder jene der Frau, die so lange alles, das sie an den Mann erinnert, der sie verlassen hat, buchstäblich aus ihrem Leben schneidet, bis schließlich die eigene Haut an die Reihe kommt. Manchmal fragt man sich, während der Lektüre kurz der Realität gewahr werdend, was man wohl eben, hin und her gerissen zwischen Horror und Heiterkeit, beim Lesen für ein Gesicht gemacht hat.

Katharina Granzin, DIE TAGESZEITUNG, Berlin

:

Petits contes cruels

Après cinq ans de silence, le Catalan Quim Monzó revient avec un nouveau recueil de nouvelles, Mille Crétins, toujours marqué par son même regard aigu sur l'absurdité ou l'incongruité de notre quotidien ou la banalisation de scènes improbables. Une convivialité familiale déjà mise à mal par la télévision omniprésente et détruite par l'intrusion des ordinateurs personnels, détestation conjugale symbolisée par une fourchette tombée, amour compassionnel qui condamne un jeune époux à la monotonie matrimoniale, réunions familiales réduites à la prise et aux échanges de photos, hospices peuplés de candidats au suicide ou à l'euthanasie (les « mille crétins », ce sont eux), prince pas assez charmant pour réveiller la princesse, malgré ses efforts besogneux, personnage qui, par désœuvrement, passe son temps à regarder par la fenêtre pour « s'abstraire du reste de l'univers »…

Subtil conteur, parfois à la tendresse crue, Quim Monzó, on l'aura compris, règle ses comptes avec la famille, l'illusion conjugale et une société déshumanisée où chacun est devenu un obstacle à l'autre.

C'est en observant nos travers ou nos lâches abandons qu'il dénonce les illusions dont nous sommes bien souvent les complices, silencieux ou dépités. Au passage, dans les textes de la seconde partie qui sont autant de petites estampes ou de vignettes, de quelques pages à peine, Quim Monzó en profite pour rendre un bel hommage à la boulimie de lecture (un petit clin d'œil à son compatriote catalan Enrique Vila-Matas ?).

Un des rares livres qui peuvent, par leur pertinence, obliquer notre regard sur les choses de la vie. Ce qui n'est pas rien.

Thierry Clermont, LE FIGARO, Paris

:

Viaje a Manso

No sé por qué fui esta vez a la calle de Manso. Como a menudo en Can Vilaró, en Borrell tocando a esa vía, pero ayer el restaurante estaba cerrado y además no era la hora de comer. La calle es corta, apenas cuatro manzanas, relativamente tranquila y exhibe una armoniosa combinación de almeces y plátanos. Arranca en el vértice de la ronda de Sant Antoni con la de Sant Pau y muere en el Paral·lel, formando parte de una avanzadilla de la trama Cerdà entre las antiguas murallas y la carretera de Sants a Barcelona. Debe su nombre a José Manso Solà, un militar nacido en Borredà en 1785 y muerto en Madrid en 1863, que llegó a ser capitán general de Castilla la Vieja, Aragón, Valencia y Castilla la Nueva. (Entre paréntesis, es curiosa la afición de esta parte de la ciudad por los espadones: Rocafort, Viladomat, Vilamarí y Llança —que no Llançà, como razonó en una crónica Jaume Guillamet— fueron también ilustres hombres de armas). Como lugar más destacado de la calle de Manso, sin duda hay que señalar el Instituto Goethe, situado en los números 24, 26 y 28, y luego el concurrido centro de atención primaria, en la esquina con Calàbria.

Pero no era nada de todo eso lo que me había llevado esta vez a Manso, sino el hecho de haberme topado con esta calle en el conmovedor cuento "Dissabte" de Quim Monzó (Mil cretins). En realidad, no es ni siquiera la calle principal del relato, que transcurre por las inmediaciones de Balmes, donde vive la protagonista, una señora que se aplica minuciosamente a borrar cualquier rastro de su ex marido en la casa, empezando lógicamente por las fotografías y acabando, menos lógicamente, por la pintura de las paredes, los embaldosados y su propia piel. En cualquier caso, una de aquellas fotografías en las que ella aparecía junto a él poco antes de casarse había sido tomada, cuenta Monzó, por un retratista de la calle de Manso.

Tampoco eso, sin embargo, parecía motivo suficiente para viajar hasta allí, pues estaba claro que aquel retratista, de haber existido alguna vez, de ninguna manera iba a seguir en ejercicio, tal como les han ido las cosas a este tipo de negocios en la era digital. Entonces, ¿qué estaba haciendo yo en Manso? Confesémoslo: había partido tras un bonito nombre —gran combinación de consonantes en una palabra corta como ésta—, pero no estaba encontrando ninguna crónica que contarles hoy. Hasta que empecé a fijarme en los nombres de los comercios, algunos abiertos, otros cerrados en un día indeciso y tonto como el de ayer, que tenía algo de sábado, sin serlo de verdad.

Reparé, en efecto, en que muchos de aquellos comercios llevaban nombre de mujer. Ester, Moda Íntima y Lincería. Pilar, Calçats i Complements. Bar-granja Manolita. Kuky, Regals, Bisuteria, Articles Fets a Mà. Merche (no logré identificar a qué se dedicaba Merche, pues su establecimiento tenía la persiana echada, y nada en el exterior permitía adivinar la actividad). Sabateries Angui. Ada Confeccions. Y de repente, fui consciente de que le estaba buscando nombre a la desesperada mujer del cuento de Monzó y que lo estaba haciendo en el lugar donde el escritor había situado la noticia más antigua relacionada con ella, la vieja instantánea tomada pocos días antes de la boda. Pero, repito, en Manso no encontré ningún estudio fotográfico. En cambio, en el número 54, sí di con la Polleria La Moderna. Y entonces decidí que la mujer que estaba buscando se llamaba Pilar, como la de los calzados y complementos, y que, de niña, Pilar pasaba por delante de esa pollería camino de la escuela y quedaba fascinada por el subtítulo de la tienda, que dice así: "Gènere arribat a diari de Girona". Aunque ésa, obviamente, ya es otra historia.

Agustí Fancelli, EL PAÍS, Barcelona

:

Mil cretinos

Ancianos que se trasvisten ante los ojos indiferentes de hijos que les visitan en la residencia; mujeres que, por resentimiento, empiezan tijeretando las fotografías con el cónyuge y terminan por arrancar los marcos de las ventanas y la pintura de las paredes; gente que se casa por una compasión equivocada; otra que mira por la ventana no para ver lo que hay fuera, sino para sentirse mirar por la ventana; escritores consagrados que alaban a escritores noveles por descuido y a los que se hace pagar por sus palabras; niños que se desangran en el aula y que se son reconvenidos por el profesor a causa de lo que manchan; príncipes incapaces de despertar a la princesa dormida ni mediante coito; alguien incapaz de admitir que no ha leído cierto libro y cómo va cayendo en la angustia…

Este es el mundo que dibuja Quim Monzó (Barcelona, 1952) en 'Mil cretinos' (Anagrama, traducción de Rosa Alapont), aparecido el año pasado en catalán. No es un mundo de personajes, sino de acciones (incluyendo las de la conciencia). Importa poco la biografía y el relato anterior de los seres que hacen estas cosas: lo que vale son esas acciones con las que uno se identifica fácilmente, porque las ha visto o supuesto muchas veces y porque ha decidido no prestarles atención.

Lo mejor de Monzó es sin duda su atención, que ha crecido mucho en intensidad y en potencia simbólica desde sus primeras obras. Son las ventajas que ofrece la madurez: que llega para lo malo, pero también para lo bueno. Se ha ido afilando y atravesando capas, hasta alcanzar el origen del pulso.

Si uno quiere aprender atención, este libro es una lectura harto recomendable. No hay mayores florituras y se ha proscrito la digresión: literatura justa para palpar y ver esas palpitaciones corrientes del espíritu en la gente más corriente. Lo que pasa es que ahí nadie es corriente o, mejor dicho, eso es lo de menos. Lo que nos hace grandes es precisamente lo que consideramos pequeño. Y ésa es la otra lección.

Alejandro Gándara, EL ESCORPIÓN, www.elmundo.es/elmundo/2008/04/03/escorpion/1207223987.html

:

Trist i manicomial

Després del procés de depuració estilística que va representar l’aparició, en un sol volum, de tota la narrativa curta que havia publicat fins aleshores —un dels llibres més importants de les últimes dècades, Vuitanta-sis contes—, Quim Monzó (Barcelona, 1952) es va trobar enmig de la tessitura d’haver d’engrandir el radi d’acció i explorar i instal·lar-se en uns altres àmbits: El millor dels mons, publicat un parell d’anys després, va estar a l’alçada de les perspectives creades, i la novetat principal radicava en el fet que Monzó manifestava de forma vehement que havia descobert que la vida era una cosa que anava endavant seriosament. És a dir, allà el lector hi llegia una voluntat per part de l’autor de fugir una mica de l’aparença de trivialitat o banalitat de la vida quotidiana per enfrontar-se a una temàtica que tan sols havia contemplat d’esquitllentes: la decrepitud física era una evidència en tots els personatges, l’envelliment real no era cap objecte de broma, la mort es convertia en un fet diari, i el patiment moral, i la coexistència amb l’adversitat no era cap raó significativa per perfilar cap estratègia humorística. A El millor dels mons Monzó ensenyava que sabia ser un escriptor que era capaç d’anar més enllà de la figura tòpica que se li havia adjudicat i, a l’altra banda de les lectures superficials que ha patit la seva obra, demostrava amb fets consumats que al darrere de la seva habilitat inventiva hi bategava un alè tràgic —i que no havia d’estar de cap manera renyit amb la força de l’humor perquè, al cap i a la fi, les tragèdies de cada dia poden transformar-se en un magnífic camp per desenrotllar la desesperança humorística.

Ara, amb el seu nou recull de contes, Mil cretins, Monzó treballa i insisteix en les línies mestres traçades en el volum anterior, i el que s’ha de dir des del primer moment és que Monzó aconsegueix una vegada més el que acostuma a aconseguir com si fos l’acte més fàcil en qualsevol creació literària. No és gens difícil afirmar que Mil cretins torna a ser, i torna a merèixer sense cap mena de dubte, una qualificació que es pot resumir d’una forma tan clara i senzilla com la prosa extremadament acurada que es pot llegir a cada una de les pàgines del volum: Mil cretins, en efecte, és un altre triomf literari de Monzó.

De raons per arribar a aquesta conclusió n’hi ha moltes —des del mèrit de la vitalitat narrativa que ha sabut mantenir amb excel·lència des dels seus primers llibres sense defallir en cap moment fins la rigorosa capacitat estilística i imaginativa que han alimentat cada text seu—, però el que més pot entusiasmar de Mil cretins és el to feliçment desamparat que actua com a música de fons des del principi fins al final. No és menor el mèrit amb què Monzó sap fer que el lector somrigui a pesar d’anar-se enfonsant paulatinament en un cúmul sensacional de misèries quotidianes.

Mil cretins és un llibre de contes que es divideix en dos blocs clarament diferenciats. En el primer és on el lector hi localitza els contes més virtuosos i més memorables, uns contes on el rerefons està directament vinculat amb la mort, amb l’absència de les persones estimades, amb la crueltat de la vellesa, amb la tristor manicomial de la vida als geriàtrics, amb l’amor com a dàdiva per anar empassant-se els dies avorrits de cada dia a pesar de l’amenaça de les malalties que ho devoren tot. Són uns contes tan tristos i terribles com els que escrivia Virgilio Piñeira i, efectivament i des d’una aparent impassibilitat, els personatges que protagonitzen aquests contes no poden evitar de fer ganyotes per combatre tan bé com poden o saben les inclemències que l’atzar els concedeix. En el segon bloc, en canvi, es produeix un lleuger canvi de registre, i el lector pot tenir la sensació de llegir uns contes i uns textos que semblen reproduir un dels vessants que Monzó ja havia explorat llargament en uns altres reculls de contes. És cert que la perspectiva amb què es contempla el món coincideix amb tot el llegit al primer bloc, però també és veritat que en més d’una ocasió sembla que l’autor l’únic que busca és un somriure còmplice per part del lector, com si l’objectiu primer fos dignificar literàriament l’art de l’acudit de sobretaula.

Ponç Puigdevall, EL PAÍS, Barcelona

<< Pàgina anterior / Página anterior / Previous page